Hi ha un cercle de cadires buides a la plaça. El sol quasi molesta, però fa bon estar-hi. És dissabte migdia i la gent va arribant. Hi ha ganes d’això! Fa un parell d’anys que intentam organitzar el descontent contra la turistificació: amb petites victòries, sí, però amb la sensació que alguna cosa no acaba d’anar del tot bé. És 27 de setembre de 2025 i ens reunim, sota l’aixopluc de l’Elèctrica, en un debat col·lectiu titulat “Fem balanç. Espai de reflexió i autocrítica de la lluita contra la turistificació”. Som entre amigues: s’ha convidat companyes de Menys turisme, més vida, de SOS Residents, d’Arran, de Caterva i de la pròpia Elèctrica. Primer parlen elles, després s’obre el debat a tothom.
Només hi ha dues preguntes: quin balanç feim d’aquests anys de lluita i quines formes organitzatives, estratègies i tàctiques hem d’impulsar d’ara endavant. S’han dit tantes coses que costa resumir-les. Això no és ben bé una crònica ni un reportatge, només uns apunts passats a net. Segur que ens hem deixat matisos i se’ns han escapat molts sentits del que s’ha dit, però esperam que serveixin, almanco, per refrescar la memòria de les que hi érem i posar una mica al dia les que no.
El “vivim del turisme” ja no cola
No fa tant, el “vivim del turisme” era una llei natural. El cel és blau, l’aigua banya, vivim del turisme. Però les contradiccions de la turistificació (i del capitalisme) sempre afloren i van erosionant aquest mantra. Moltes ja ho denunciaven, però fins i tot qui abans s’omplia la boca dient-ho ara ha de matisar: “vivim del turisme, però…”.
Mentre el negoci turístic creix sense parar, les condicions de vida de la gent empitjoren. Com diu Caterva, el “vivim del turisme” xoca amb l’experiència quotidiana. “El debat sobre el model turístic és damunt la taula, clarament”, diu una companya de SOS Residents. Hi ha força consens entre les assistents. El malestar es veu, també als mitjans: “qualsevol mínima acció de protesta és recollida pels mitjans, d’aquí i de fora”, afegeix.
“Malvivim del turisme” o “sobrevivim al turisme” descriuen millor la realitat. L’habitatge és car, la feina és precària, els serveis empitjoren, l’aigua escasseja, el transport s’estronca… I mentre això passa, els guiris i els rics compradors de propietats arrasen amb tot i se’ns exigeix que fem bona cara. Ja no cola.
Èxit de les mobilitzacions…
El balanç de les mobilitzacions és positiu. Hi ha hagut “una bona capacitat de mobilització” que, segons Menys turisme, més vida, “ha aconseguit tenir incidència internacional”. També es valora que s’ha combinat la mobilització amb un discurs transversal que vincula el turisme amb altres problemàtiques: habitatge, precarietat laboral, destrucció del territori i recursos… “Tenim un bon relat i està estès”, sustentat en investigació, dades i anàlisi.
L’any 2024, vàrem veure una proliferació d’accions descentralitzades i mediàtiques: ocupacions de platges, accions contra buggies a Son Macià, concentracions contra pisos turístics il·legals… Aquell estiu, recorda Caterva, “semblava possible fer accions locals vinculades a realitats concretes, però que alhora es llegeixin com una crítica general al model turístic i al capitalisme”. El 2025, però, l’energia s’ha desinflat una mica… amb algunes excepcions valuoses com els “sopars a la llesca” de Brunzit.
…però alguna cosa no feim bé
Un company de l’Elèctrica adverteix: “no és fàcil discernir si la crítica actual a la turistificació és mèrit nostre o tan sols fruit del malestar social”. Malgrat les mobilitzacions, “no s’ha aconseguit aturar el creixement turístic”, constaten des de SOS Residents. I està clar que “alguna cosa no feim bé, perquè no aprofitam prou el malestar social i el seu potencial”, afegeixen des de l’Elèctrica.
També es reconeix que “no aconseguim mobilitzar massivament més enllà de les grans manifestacions” i que tenim “poca capacitat organitzativa interna” —poques persones fent massa feina. Arran diu que “la lluita hauria d’estar més lligada a militàncies estructurals i no tan esporàdiques”. “Ens hauríem de centrar a vincular les accions amb l’organització de la gent”, diuen, i “enfortir les estructures populars”, afegeixen.
En un impàs?
Una cosa que tothom veu és que les assemblees obertes i els grups locals no acaben de funcionar. La participació baixa poc a poc, i la majoria d’assemblees locals són febles o inexistents, només grups de WhatsApp o Telegram poc actius. És cert, com recorda un company de l’Elèctrica, que “els moviments socials tenen una naturalesa cíclica” i que ara el nostre “no està en declivi, però sí en un impàs”.
Sorgeixen molts motius per intentar explicar aquest atzucac: estratègics, organitzatius, conciliació de la militància… També es posen sobre la taula models que poden inspirar-nos, com el moviment per l’habitatge de Catalunya. Surt la idea d’organitzar-nos per comarques en lloc de municipis (potser no hi ha prou massa crítica local, però sí comarcal), o bé per temàtiques (habitatge, territori, treball…). També es fa menció del cas dels Soulèvements de la Terre, que combinen espais heterogenis amb un grup motor que assumeix la iniciativa. En qualsevol cas, queda clar que hi ha mil coses que encara no hem provat de fer…
Objectius i estratègia
Segons Caterva, tenim una “sobreactivitat analítica”: donam voltes i voltes sobre la turistificació, un problema que ja coneixem de sobres. “Potser és més important pensar què hem de fer”, diuen. És fàcil de dir, però difícil de fer. “Criticar el turisme és molt complex; té moltes ramificacions, i és natural dispersar-se amb tants enemics i fronts simultanis”.
“Manca una direcció més concreta: la gent no acaba de saber què s’espera d’ella”, afegeixen. “Compartim prou objectius? Quins són, realment, els objectius? Fer créixer el moviment? Fer accions directes? Influenciar les institucions?” Depenent de l’objectiu, les maneres d’actuar i d’organitzar-nos canvien.
Des de l’Elèctrica, en aquest sentit, es comenta que el moviment pateix “desencert estratègic”: ens enfocam en una “política de demandes”, però això “no empodera i ens situa en posició d’inferioritat i subordinació”. Es proposa passar del “què poden fer les institucions per noltros” al “què podem fer noltros contra elles”. Potser cal un canvi de paradigma: passar de voler “assaltar el cel a assaltar els sòls”; enlloc de centrar-nos en “quins límits demanar al Govern, hauríem de debatre sobre com satisfer les nostres necessitats fora de la indústria turística”.
La militància avui en dia
Així i tot, no és només una qüestió d’objectius i estratègia, sinó també de militància. Un moviment sòlid no es construeix amb militàncies esporàdiques que només “consumeixen accions” contra el turisme: cal autocrítica i revisar col·lectivament els nostres hàbits. Diem que “volem un estiu calent”, però a l’agost gairebé tothom és de viatge!
També es debat un problema que ens hem trobat: com s’articulen militants més organitzades amb persones noves? Com fer que no es perdin pel camí? Com evitar començar de zero cada assemblea i dedicar energia a debatre de nou consensos que semblaven superats? És responsabilitat de la gent amb més experiència fer aquesta feina de facilitació? Ho volem —o podem— assumir? Com abordar políticament la diversitat de mirades, experiències i expectatives? Com alimentar processos de politització útils i gratificants?
Al final, sovint som les mateixes de sempre fent multimilitància, obrint nous espais de lluita que no podem sostenir sense buidar-ne d’altres. Ens acabam cremant o cercam el confort de les bombolles d’afinitat. Com ens podem cuidar entre nosaltres? Com fem que la lluita sigui alegria i no agonia lenta?
Conflictuar més
Si una cosa queda clara és que el cos ens demana una mica de radicalització en les accions. “El conflicte genera més debat que la visibilitat”, diuen des de l’Elèctrica. SOS Residents hi coincideix: “Feim les coses massa bé; no molestam prou ni cream conflicte. A França, per exemple, les manis acollonen.”
“Els fa por el conflicte”, afegeixen, “i tenen pànic a la mala imatge, a missatges com tourist go home”. En són prova les campanyes d’imatge desesperades que fan patronals i Govern. “Hem d’aprofitar això”, es comenta.
Hi ha consens que s’ha d’anar “més enllà de pancartes i manis”: passar de “l’hospitalitat a l’hostilitat”. Vincular-nos amb conflictes laborals en lluita (sanitaris, ambulàncies, conductors, personal d’aerolínies i handling…). Mallorca hauria de deixar de ser l’illa de la calma. Sabem que el capitalisme és el problema, però potser necessitam “centrar-nos en conflictes concrets que puguin esdevenir símbol de tota una lluita”. Un símbol que sigui, alhora, l’excusa perfecta per organitzar el moviment. És graciós perquè totes tenim aquest símbol al cap, però ens fa una mica de pal verbalitzar-ho.
Dues hores que passen volant! Quan tancam la sessió, continuam amb una picada i un vermut. “Ha estat molt bé, però… i ara, què?”, comenten algunes. Les converses continuen en grupets fins que es fa tard. Gairebé tothom se n’ha anat. Les que queden recullen les restes de la taula i tanquen les portasses de l’ateneu. Al mur de Can Serra hi queda penjada una pancarta: “27/9/2027. Okupem l’aeroport”. Uns guiris hi fan una foto.
Redacció Contrasaig.