Trencar la roda (I)

Reflexions sobre la praxis política dels moviments socials mallorquins

Busco com trencar la roda,

com sortir de la cadena.

Com fugir d’un poble

que t’atrapa i no et deixa marxar.

― Dagoll Dagom S. A., L’alegria que passa

Iniciam una sèrie de reflexions crítiques sobre algunes dinàmiques que travessen l’acció política de la majoria dels moviments socials de Mallorca. Llancem aquestes idees amb l’ànim de rompre amb alguns tabús i fomentar el debat sobre qüestions que no avesem a problematitzar. Aquesta és una primera part d’un seguit de reflexions que anirem compartint. Malgrat el seu caràcter breu i incisiu, responen a neguits i discussions que algunes portem anys compartint i arrossegant en diferents espais. Per tant, es tracta d’un pòsit d’idees que fem surar a la superfície. 

1. Dissoldre el centre. De la plataforma a les assemblees i grups autònoms

Entre les diferents dinàmiques que impregnen els moviments socials de Mallorca predomina una única fórmula d’organització envers les lluites polítiques: el plataformisme. És a dir, en la creació d’espais formals a on conflueixen membres de diferents col·lectius, amb nom i logo, i hi intervenen en nom d’aquests – tot i que també hi sol haver lloc per a la participació individual sempre planeja un d’a on vens en la implicació directa. En les següents línies pretenem dibuixar alguns límits i crítiques a aquesta forma d’organització que fins al moment s’ha demostrat força insulsa tant per a aturar el efectes de la permanent crisi capitalista com per a generar línies de fuga dins aquest. 

En primer lloc, la pròpia fórmula de la plataforma està pensada per a abastar a diferents tendències que puguin assolir uns objectius i pràctiques comunes de lluita. Aquestes tendències solen estar representades a través de col·lectius formals amb les seves pròpies històries i dinàmiques internes sense a vegades distingir entre associacions, sindicats, partits, assemblees, grups, etc. Afortunadament, la implantació de partits és vista cada vegada més amb sospìtes i reserves, sent la participació d’agents polítics anecdòtica o feta a través d’altres col·lectius de la societat civil. Tanmateix sabem que els aspirants a polítics no sols estan als partits sinó també als ateneus, associacions de veïnades o fundacions culturals entre d’altres. A priori, aquesta voluntat de representar una diversitat d’idees dins el mateix espai no sembla errònia com a estratègia si no fos per què s’usa més per a evidenciar l’adscripció mediàtica de tal o qual organització a una lluita i no pas com una forma de llimar i confrontar posicions de cara a sumar agents a un conflicte polític. Creant una mena d’organització per adscripció a on l’element cohesionador n’és la simple subscripció dels motius de la lluita. També és comú que col·lectius participin tan sols de forma simbòlica en la plataforma posant el logo o signant el manifest. És a dir, la participació política esdevé aparença, vendre fum, per a la galeria. Tots hem vist manifestacions i manifests subscripts per desenes d’organitzacions que després no es corresponen amb la força real del moviment, ni en quantitat de gent ni en la qualitat del discurs / acció. Sovint la plataforma sol ser una forma d’aparentar que tenim més potència de la que realment disposem. Una plataforma adscrita per vuitanta col·lectius pareixerà més sòlida que no pas una assemblea formada per vint persones, tot i que això darrer avesi a ser l’habitual. 

En segon lloc, la presa de decisions en el plataformisme sol ésser bastant problemàtica atès que al estar constituïda per col·lectius primen els interessos d’aquests per sobre la potencialitat de la lluita. A vegades duen el posicionament de casa i a vegades és simplement una forma de representar el col·lectiu tot i que la persona intervingui baix criteris personals. Així mateix, el fet d’haver de portar les decisions a debat als col·lectius pot generar una burocràcia que enlenteixi i apagui els ànims de lluita. Una qüestió a part, és la forma de presa de decisions, si per consens o per majories. Ambdues presenten límits i avantatges, en qualsevol cas la forma de sortejar de forma més efectiva les manipulacions del consens o les imposicions de les majories és no esdevenir en un espai central de presa de decisions. Ens referim a que l’assemblea no sigui l’únic espai a on es prenen decisions sinó més bé a on es comparteixen i debaten sense la necessitat d’haver d’arribar a un únic punt d’unió sinó una forma de generar múltiples i nous llaços entre les afinitats presents. En aquest sentit, les decisions més operatives es poden traslladar a les diferents comissions o grups de treball d’un abast més reduït. Alhora no tot té perquè dur-se i fer-se tot a través de l’assemblea-comissions sinó que també cal donar legitimitat a les accions dels grups autònoms que simpatitzin amb la lluita. Al contrari estaríem jerarquitzant un espai de presa de decisions per sobre dels altres reduint l’eficàcia i horitzontalitat de les nostres actuacions així com donant ales a aquelles persones amb majors habilitats discursives i manipulatives. L’assemblea és una eina més amb els seus riscos, cal tenir-ho present. 

Les plataformes, paradoxalment, a la pràctica, moltes vegades acaben esdevenint en una assemblea d’individus amb més o menys afinitat. El primer límit evident és que aquests individus al representar a col·lectius poden situar els interessos estratègics dels col·lectius per sobre de la pròpia lluita que conformen. Una forma d’evitar-ho i disminuir el risc de l’entrisme o la manipulació partidista és organitzar-se com a assemblea d’individualitats amb el suport dels col·lectius. És a dir, si hi ha membres d’un ateneu a l’assemblea, aquests actuarien a títol individual i alhora la seva presència facilita la connexió amb el propi ateneu si necessitam d’un espai per a organitzar actes. D’aquesta manera, l’assemblea funcionaria com a potenciador de xarxes entre individualitats i col·lectius diferents sense que els col·lectius es vegin necessàriament compromesos ni dirigeixin l’assemblea. Una altra exemple seria que si hi ha membres d’un col·lectiu ecologista avesat a interposar denúncies contra projectes devastadors, es pot usar la infraestructura jurídica d’aquest col·lectiu per als fins de l’assemblea sense la necessitat d’haver de generar una altra estructura. Aprofitar els recursos que ja tenim enlloc de duplicar-los. 

En resum, les sopes de lletres i logos, el qui hi ha darrere això, les ganes de figurar i sortir a la foto i les ànsies de sumar en nombre sense créixer en conflictivitat ens aboquen a un carreró sense sortida perpetu si realment volem incidir en la transformació ecosocial de les nostres vides. 

2. I després de la indignació, què? Els límits de l’acció simbòlica

El nivell de violència que pateix l’ecosistema i les nostres vides no es correspon amb el grau d’intensitat de la nostra resposta envers ella. Hectàrees arrasades per promocions exclusives o infraestructures nocives obtenen com a única contestació una pancarta amb quatre persones o una denúncia davant els mateixos jutjats que han autoritzat tal desastre. El nivell d’impotència de la nostre acció és pavorós. La domesticació a la que ens han sotmès a través de la legalitat i el ciutadanisme ofega qualsevol esperit que es pretengui revolucionari i amb una voluntat ferma de capgirar la situació. 

Així doncs, una altra dinàmica inherent dins els moviments socials mallorquins i contemporanis és l’ús i l’abús de l’acció simbòlica com a mètode de denúncia i expressió. L’espectacularització, el movimentisme, la confiança en un dia D que canviarà les coses, són rastres d’un ciutadanisme atemorit i desclassat que no pretén generar conflicte sinó més bé exercir el dret de protesta. Per a il·lustrar aquesta crítica ens limitarem a reproduir un fragment d’un text anònim que ho explica molt bé: 

“D’altra banda, és característic d’aquesta tendència la cerca de l’esdeveniment com a fet inaugural que dóna importància a les situacions anecdòtiques —dia D— per sobre del treball de base. Fet que es tradueix tot sovint en la desesperació per fer d’una acció un espectacle, inclús televisat, obviant que la lluita és un continuum dins les nostres vides, no pas un sol moment de passió col·lectiva. a. A conseqüència d’aquesta aposta per el simbolisme de la seva actuació puntual, li és imprescindible delimitar i controlar tot allò que pugui succeir. I és d’aquesta manera que el movimentista veu desorganització en allò que no és capaç d’entendre i necessita organitzar —l’herència del tic que infantilitza la gent— allò que potser ja s’estava autoorganitzant”

Admiram accions valentes de la resistència canària contra el turisme, els sabotatges i accions dels corsos contra la construcció costanera, del poble català contra la policia o de les sublevades franceses en defensa de la terra però ens obcecam en la no-violència i les concentracions pacífiques i lúdiques com a única forma de contestació. Cal deixar de ser hipòcrites i fer del nostre ressentiment i cansament una ofensiva real i directa. A més, aquesta crítica a l’acció simbòlica està intrínsecament lligada a la crítica dels mitjans de comunicació dels quals tant dependents ens creiem. 

3. Qui es mou no surt a la foto. Els mitjans no són un mitjà

«La idea d’utilitzar, en benefici dels revolucionaris, nínxols mediàtics que la mateixa autoritat els va concedir no és només il·lusòria. És francament perillós. La seva presència als platós no és suficient per trencar la camisa de força de la ideologia al cap dels espectadors. Confondre el poder expressiu i el poder transformador, i creure que el sentit del que expressem per la paraula, per la ploma, per la imatge, etc. es dóna a priori, sense haver de preocupar-se de qui té el poder per fer-ho; creient que hi ha continguts que poden existir de diverses formes sense que es vegin afectats les antigues il·lusions del món cosificat on les activitats apareixen com a coses separades de la societat per naturalesa, però no més que altres formes d’expressió és la garantia de la incorruptibilitat del sentit no és immune al perill de la comunicació, n’hi ha prou d’expressar-lo a les terres de la dominació per erosionar-ne la significació o fins i tot per revertir-la.»

El mirall de les il·lusions, Apunts de discussió La Bonne Descente (París), 1996

Sembla que si la nostra acció no està legitimada pels mitjans de comunicació o no boté repercussió i likes a les xarxes, que no és el mateix que l’opinió pública, aquesta no serveix per a res. És recurrent que alguns col·lectius realitzin accions no tant per l’impacte material que puguin tenir aquestes, és a dir, per la capacitat de bloquejar o causar un dany objectiu, sinó en vistes d’un efecte merament mediàtic-simbòlic (obtenir titulars, share, ressò…) Ens oblidam que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no són una eina neutre a disposició de qualsevol que vulgui fer-ne un bon ús. Són canals d’informació, que no de comunicació, funcionals als interessos hegemònics. Tant en la seva forma com en el seu contingut reprodueixen els esquemes d’individualisme, competició, sensacionalisme, mèrit, consumisme, espectacle… Usar els mitjans en benefici propi només és viable quan el renou que generam suposa una molèstia per als poderosos. Al contrari suposarà el triomf del seu discurs, com està passant amb la crítica a la massificació que serveix per a posar les bases d’una elitització del turisme. 

En conseqüència, no hem d’actuar esperant que els mitjans d’informació de masses transmetin el nostre missatge tal qual el volem transmetre. Sempre passarà pel filtre de la línia editorial del mitjà, els quals no destaquen pel seu caràcter revolucionari. Per això, la millor manera de mantenir el nostre missatge intacte d’ingerències i interessos aliens a la lluita és disposar dels nostres propis mitjans de comunicació, com en el seu temps o fou contrainfo.cat o aguait. 

«Quan ens relacionem amb els mitjans, no ens hem d’imaginar que promocionaran les nostres idees; ho hem d’aconseguir pel nostre compte a través dels nostres propis canals. (En el millor dels casos, podem utilitzar les aparicions als mitjans per dirigir la gent a aquests canals, com l’organització que va insistir en respondre només entrevistes davant d’un pancarta que mostra el seu lloc web.) Més aviat, estem involucrats en una subtil guerra de posicions en la qual busquem evitar que les autoritats ens alienin els altres i soscavar els relats que legitimen la seva violència. Sempre hem d’equilibrar els possibles guanys en legitimitat i visibilitat amb els riscos de convertir-nos en un objectiu de major perfil.»

Talking to the Media. CrimeThinc

4. Capgirar el focus. De presionar al Poder a construir contrapoder

De forma inercial orientam la majoria de les nostres mobilitzacions i forces en “presionar” a les institucions estatals per a que facin un canvi en les seves polítiques. Sigui quin sigui el resultat de dita pressió aquesta sempre suposa una derrota a mig-llarg termini atès que a) apaga el potencial transformador que rau en el conflicte social; b) desapodera a la societat en el seu conjunt fent-la serva de l’Estat; c) impedeix la construcció de nous imaginaris que suposin altres marcs de relació comunitaris i solidaris lluny de les lògiques autoritàries de l’Estat; d) enforteix als propis Poders responsables directes de les nostres opressions; e) crea una relació de dependència i verticalitat envers els partits polítics; f) redueix la lluita a un joc de burocràcies a on les cartes estan marcades… 

En definitiva, lluitar per presionar a l’Estat és contribuir a la pròpia negació de les aspiracions moviment, és oblidar-nos de la nostra capacitat de crear móns altres. No es pot negociar amb qui ens ha pres la llibertat. 

[Continuarà…]

Agulles d’Espardenyer