El terme «saig» prové del gòtic sagjis, amb el mateix significat, el qual, al seu torn, deriva del germànic sagjan, que significa 'dir', 'notificar', 'intimar'.
Hi ha un cercle de cadires buides a la plaça. El sol quasi molesta, però fa bon estar-hi. És dissabte migdia i la gent va arribant. Hi ha ganes d’això! Fa un parell d’anys que intentam organitzar el descontent contra la turistificació: amb petites victòries, sí, però amb la sensació que alguna cosa no acaba d’anar del tot bé. És 27 de setembre de 2025 i ens reunim, sota l’aixopluc de l’Elèctrica, en un debat col·lectiu titulat “Fem balanç. Espai de reflexió i autocrítica de la lluita contra la turistificació”. Som entre amigues: s’ha convidat companyes de Menys turisme, més vida, de SOS Residents, d’Arran, de Caterva i de la pròpia Elèctrica. Primer parlen elles, després s’obre el debat a tothom.
Només hi ha dues preguntes: quin balanç feim d’aquests anys de lluita i quines formes organitzatives, estratègies i tàctiques hem d’impulsar d’ara endavant. S’han dit tantes coses que costa resumir-les. Això no és ben bé una crònica ni un reportatge, només uns apunts passats a net. Segur que ens hem deixat matisos i se’ns han escapat molts sentits del que s’ha dit, però esperam que serveixin, almanco, per refrescar la memòria de les que hi érem i posar una mica al dia les que no.
El “vivim del turisme” ja no cola
No fa tant, el “vivim del turisme” era una llei natural. El cel és blau, l’aigua banya, vivim del turisme. Però les contradiccions de la turistificació (i del capitalisme) sempre afloren i van erosionant aquest mantra. Moltes ja ho denunciaven, però fins i tot qui abans s’omplia la boca dient-ho ara ha de matisar: “vivim del turisme, però…”.
Mentre el negoci turístic creix sense parar, les condicions de vida de la gent empitjoren. Com diu Caterva, el “vivim del turisme” xoca amb l’experiència quotidiana. “El debat sobre el model turístic és damunt la taula, clarament”, diu una companya de SOS Residents. Hi ha força consens entre les assistents. El malestar es veu, també als mitjans: “qualsevol mínima acció de protesta és recollida pels mitjans, d’aquí i de fora”, afegeix.
“Malvivim del turisme” o “sobrevivim al turisme” descriuen millor la realitat. L’habitatge és car, la feina és precària, els serveis empitjoren, l’aigua escasseja, el transport s’estronca… I mentre això passa, els guiris i els rics compradors de propietats arrasen amb tot i se’ns exigeix que fem bona cara. Ja no cola.
Èxit de les mobilitzacions…
El balanç de les mobilitzacions és positiu. Hi ha hagut “una bona capacitat de mobilització” que, segons Menys turisme, més vida, “ha aconseguit tenir incidència internacional”. També es valora que s’ha combinat la mobilització amb un discurs transversal que vincula el turisme amb altres problemàtiques: habitatge, precarietat laboral, destrucció del territori i recursos… “Tenim un bon relat i està estès”, sustentat en investigació, dades i anàlisi.
L’any 2024, vàrem veure una proliferació d’accions descentralitzades i mediàtiques: ocupacions de platges, accions contra buggies a Son Macià, concentracions contra pisos turístics il·legals… Aquell estiu, recorda Caterva, “semblava possible fer accions locals vinculades a realitats concretes, però que alhora es llegeixin com una crítica general al model turístic i al capitalisme”. El 2025, però, l’energia s’ha desinflat una mica… amb algunes excepcions valuoses com els “sopars a la llesca” de Brunzit.
…però alguna cosa no feim bé
Un company de l’Elèctrica adverteix: “no és fàcil discernir si la crítica actual a la turistificació és mèrit nostre o tan sols fruit del malestar social”. Malgrat les mobilitzacions, “no s’ha aconseguit aturar el creixement turístic”, constaten des de SOS Residents. I està clar que “alguna cosa no feim bé, perquè no aprofitam prou el malestar social i el seu potencial”, afegeixen des de l’Elèctrica.
També es reconeix que “no aconseguim mobilitzar massivament més enllà de les grans manifestacions” i que tenim “poca capacitat organitzativa interna” —poques persones fent massa feina. Arran diu que “la lluita hauria d’estar més lligada a militàncies estructurals i no tan esporàdiques”. “Ens hauríem de centrar a vincular les accions amb l’organització de la gent”, diuen, i “enfortir les estructures populars”, afegeixen.
En un impàs?
Una cosa que tothom veu és que les assemblees obertes i els grups locals no acaben de funcionar. La participació baixa poc a poc, i la majoria d’assemblees locals són febles o inexistents, només grups de WhatsApp o Telegram poc actius. És cert, com recorda un company de l’Elèctrica, que “els moviments socials tenen una naturalesa cíclica” i que ara el nostre “no està en declivi, però sí en un impàs”.
Sorgeixen molts motius per intentar explicar aquest atzucac: estratègics, organitzatius, conciliació de la militància… També es posen sobre la taula models que poden inspirar-nos, com el moviment per l’habitatge de Catalunya. Surt la idea d’organitzar-nos per comarques en lloc de municipis (potser no hi ha prou massa crítica local, però sí comarcal), o bé per temàtiques (habitatge, territori, treball…). També es fa menció del cas dels Soulèvements de la Terre, que combinen espais heterogenis amb un grup motor que assumeix la iniciativa. En qualsevol cas, queda clar que hi ha mil coses que encara no hem provat de fer…
Objectius i estratègia
Segons Caterva, tenim una “sobreactivitat analítica”: donam voltes i voltes sobre la turistificació, un problema que ja coneixem de sobres. “Potser és més important pensar què hem de fer”, diuen. És fàcil de dir, però difícil de fer. “Criticar el turisme és molt complex; té moltes ramificacions, i és natural dispersar-se amb tants enemics i fronts simultanis”.
“Manca una direcció més concreta: la gent no acaba de saber què s’espera d’ella”, afegeixen. “Compartim prou objectius? Quins són, realment, els objectius? Fer créixer el moviment? Fer accions directes? Influenciar les institucions?” Depenent de l’objectiu, les maneres d’actuar i d’organitzar-nos canvien.
Des de l’Elèctrica, en aquest sentit, es comenta que el moviment pateix “desencert estratègic”: ens enfocam en una “política de demandes”, però això “no empodera i ens situa en posició d’inferioritat i subordinació”. Es proposa passar del “què poden fer les institucions per noltros” al “què podem fer noltros contra elles”. Potser cal un canvi de paradigma: passar de voler “assaltar el cel a assaltar els sòls”; enlloc de centrar-nos en “quins límits demanar al Govern, hauríem de debatre sobre com satisfer les nostres necessitats fora de la indústria turística”.
La militància avui en dia
Així i tot, no és només una qüestió d’objectius i estratègia, sinó també de militància. Un moviment sòlid no es construeix amb militàncies esporàdiques que només “consumeixen accions” contra el turisme: cal autocrítica i revisar col·lectivament els nostres hàbits. Diem que “volem un estiu calent”, però a l’agost gairebé tothom és de viatge!
També es debat un problema que ens hem trobat: com s’articulen militants més organitzades amb persones noves? Com fer que no es perdin pel camí? Com evitar començar de zero cada assemblea i dedicar energia a debatre de nou consensos que semblaven superats? És responsabilitat de la gent amb més experiència fer aquesta feina de facilitació? Ho volem —o podem— assumir? Com abordar políticament la diversitat de mirades, experiències i expectatives? Com alimentar processos de politització útils i gratificants?
Al final, sovint som les mateixes de sempre fent multimilitància, obrint nous espais de lluita que no podem sostenir sense buidar-ne d’altres. Ens acabam cremant o cercam el confort de les bombolles d’afinitat. Com ens podem cuidar entre nosaltres? Com fem que la lluita sigui alegria i no agonia lenta?
Conflictuar més
Si una cosa queda clara és que el cos ens demana una mica de radicalització en les accions. “El conflicte genera més debat que la visibilitat”, diuen des de l’Elèctrica. SOS Residents hi coincideix: “Feim les coses massa bé; no molestam prou ni cream conflicte. A França, per exemple, les manis acollonen.”
“Els fa por el conflicte”, afegeixen, “i tenen pànic a la mala imatge, a missatges com tourist go home”. En són prova les campanyes d’imatge desesperades que fan patronals i Govern. “Hem d’aprofitar això”, es comenta.
Hi ha consens que s’ha d’anar “més enllà de pancartes i manis”: passar de “l’hospitalitat a l’hostilitat”. Vincular-nos amb conflictes laborals en lluita (sanitaris, ambulàncies, conductors, personal d’aerolínies i handling…). Mallorca hauria de deixar de ser l’illa de la calma. Sabem que el capitalisme és el problema, però potser necessitam “centrar-nos en conflictes concrets que puguin esdevenir símbol de tota una lluita”. Un símbol que sigui, alhora, l’excusa perfecta per organitzar el moviment. És graciós perquè totes tenim aquest símbol al cap, però ens fa una mica de pal verbalitzar-ho.
Dues hores que passen volant! Quan tancam la sessió, continuam amb una picada i un vermut. “Ha estat molt bé, però… i ara, què?”, comenten algunes. Les converses continuen en grupets fins que es fa tard. Gairebé tothom se n’ha anat. Les que queden recullen les restes de la taula i tanquen les portasses de l’ateneu. Al mur de Can Serra hi queda penjada una pancarta: “27/9/2027. Okupem l’aeroport”. Uns guiris hi fan una foto.
Nota editorial:Traduïm al català el següent text d’Alessandro Stella, militant històric de l’autonomia italiana dels coneguts com «anys de plom», a on reflexiona al voltant de la crida anomenada «Bloquons tout!» llançada al territori dominat per l’Estat francés per al 10 de setembre.
Sorgit com una espurna de brases que mai es van apagar durant el mes de juliol de 2025, la crida a TOUT BLOQUER a partir del 10 de setembre es va estendre per França com la pólvora. Al final d’un calorós mes d’estiu, durant les vacances, la prada s’ha incendiat. El lema BLOQUONS TOUT s’ha repetit de llarg a llarg de França, tant als pobles com a les ciutats, per desenes i després centenars de llocs web, blogs i cercles d’afinitat. L’onada de calor arribà als sindicats i als partits d’esquerra, que van expressar els seus remordiments per la injustícia culpable comesa amb l’aixecament dels gilets jaunes [armilles grogues]. Encara que els uns i els altres han mostrat la seva perplexitat pel «caràcter nebulós» i la «vaguetat» d’aquest moviment en gestació, en ordre dispers i segons la seva agenda estratègica, sindicats i partits d’esquerra han mostrat la seva solidaritat amb ell.
Els mitjans de comunicació convencionals (inclosos Libération i Le Monde), fent-se eco de les preocupacions de l’Estat, s’han preguntat qui s’amagava darrere d’aquesta crida a TOUT BLOQUER, assenyalant a llocs web conspiratius (amb 250 subscriptors…) i a uns altres influencers malintencionats. Una obra perversa de desprestigi per a matar a l’ou abans que fes eclosió, per a matar a un nou moviment social que està germinant. La realitat és molt més simple i clara. Aquesta idea de TOUT BLOQUER és el fruit d’una intel·ligència col·lectiva, que ha madurat a França durant l’última dècada de lluites, empeltada en cent cinquanta anys d’experiències del moviment obrer i dels moviments socials. Importa poc qui va llançar primer aquesta consigna en les xarxes socials, quin grup o un altre es va apropiar d’ella i la va difondre. El fruit estava madur. La prova? Que la Intersyndicale, visiblement espantada per l’aparició d’un nou moviment social que, una vegada més, se li estava escapant, s’ha afanyat a convocar una vaga i una manifestació per al dijous 18 de setembre. Com sempre, en una rutina tediosa. Amb l’esperança de fagocitar, a força de camions, megafonia, globus i la presència de la UNSA Police, els impulsos populars per a derrocar el sistema vigent. Per a canalitzar les lluites i conduir-les cap a les vies institucionals del compromís.
La història recent ens ensenya. La irrupció en 2016 del denominat «cortège de tête», això és, de grups de manifestants disposats a utilitzar la violència en les manifestacions, durant les lluites contra la reforma dels drets dels treballadors, responia a la creixent insatisfacció d’aquells a sotmetre’s al ritual del sempitern dia de vaga i manifestació, per a després tornar a casa a esperar les negociacions sindicals en el Ministeri. L’aixecament dels gilests jaunes va portar encara més lluny l’autonomia del moviment social respecte als sindicats, els partits i qualsevol forma de representació institucional. Després, la convergència de les lluites i els moviments, durant la batalla contra la reforma de les pensions en 2023, va ser sabotejada per les centrals sindicals a fi de salvaguardar la seva posició (i els petits privilegis que l’acompanyen) com a interlocutors entre el poble en revolta i el poder. Vagues intermitents, manifestacions rutinàries, mentre que moltes assemblees obreres demanaven una vaga general i renovable, per a acabar capitulant i negociant engrunes.
El declivi de les vagues
Durant molt de temps, la vaga va ser l’arma principal utilitzada pels treballadors i treballadores per a doblegar als patrons i aconseguir les seves reivindicacions. Durant les dècades de 1960 i 1970, les vagues massives dels treballadors de l’automòbil, la siderúrgia i la mineria podien fer cedir a la patronal. Encara avui, la vaga continua sent una arma temible en mans dels treballadors i treballadores, que treballen en sectors vitals, que constitueixen nodes fonamentals per al funcionament de l’economia i de la seva logística. Pensem, per exemple, en els treballadors de les refineries de petroli, els tècnics de la xarxa elèctrica, els controladors de trànsit aeri en els aeroports o els estibadors en els ports internacionals. Però en altres sectors, la capacitat de causar perjudicis s’ha afeblit considerablement. Vegem el cas dels ferroviaris i els empleats del metre i els autobusos. Durant les vagues contra la reforma de les pensions, en 1995, aquests treballadors van exercir un paper fonamental en el bloqueig del país, obligant al govern de Juppé a fer marxa enrere. Però, igual que els treballadors de les grans indústries, sotmesos al desmantellament de les grans unitats de producció, a la subcontractació en cascada i a les deslocalitzacions, els treballadors ferroviaris, al fil de diferents mesures administratives, estatutàries i d’organització del treball, han perdut gran part de la seva capacitat de bloquejar el transport. Perquè la patronal sempre reacciona i es dota dels mitjans necessaris per a frenar les lluites col·lectives.
Bloquejar està a l’abast de tot el món. Independentment de la professió o el lloc de residència, tothom pot participar en el bloqueig d’un encreuament, d’una autopista, d’un centre comercial, d’un magatzem logístic, d’una seu empresarial, d’una prefectura o d’un ajuntament
En les últimes dècades, el poder de la vaga s’ha reduït considerablement, gràcies també a les estratègies dels sindicats. En convocar jornades de vaga i manifestacions de temps en temps, en realitzar vagues de llevar-i-posar, en negar-se a cridar a la generalització de les vagues renovables iniciades per comitès de treballadors i secundades per federacions locals, els sindicats han aconseguit desanimar als treballadors a l’hora d’anar a la vaga. Perquè, a més, i això és essencial, si la vaga pot costar-li a l’empresari, sens dubte li costa al treballador. I, finalment, cal preguntar-se si, en fer desfilar a multituds sindicals amb banderes, globus, camions i consignes cridades per megàfons, els sindicats no es limiten a exercir el seu paper en el joc de la dissuasió amb les patronals i els governants. Mostrar a la part contrària les tropes que poden desplegar-se, donar el senyal que podria convocar-se una altra jornada de vaga, dissuadir a l’adversari de continuar amb la seva política, cridar al diàleg i a la negociació. I així és com mor la vaga.
Durant un segle, sindicalistes i militants revolucionaris han convocat vagues generals, mitjà que permet en la seva opinió posar de genolls al sistema. Però la vaga general mai ha funcionat realment, ja sigui perquè el poder ha sabut dividir als treballadors dels diferents sectors d’activitat, ja sigui perquè els interessos corporativistes dels uns i els altres han impedit la confluència de les lluites. Si bé la idea d’una vaga general continua sent esgrimida regularment pels grups polítics revolucionaris, sembla cada vegada més mítica, irrealitzable i, en definitiva, caduca. No obstant això, l’objectiu de la vaga general, és a dir, bloquejar-ho tot, tant la producció com el comerç, l’administració i la distribució, torna a sortir a la superfície. Com fer-ho? La crida a bloquejar tot a França a partir del 10 de setembre va en aquesta direcció, convidant a tots i cadascun, a cada col·lectiu, a imaginar els objectius que cal bloquejar i a dotar-se dels mitjans per a aconseguir-lo.
L’emergència del bloqueig
Per a començar, bloquejar està a l’abast de tot el món. Independentment de la professió o el lloc de residència, tothom pot participar en el bloqueig d’un encreuament, d’una autopista, d’un centre comercial, d’un magatzem logístic, d’una seu empresarial, d’una prefectura o d’un ajuntament. Aquesta va ser una de les novetats que va aportar el moviment dels gilets jaunes, que, entre altres coses, va sostreure als sindicats el monopoli de les lluites, dels seus objectius i dels corresponents mitjans d’acció. Perquè fer vaga no està a l’abast de tot el món. Es tracta fonamentalment de persones que tenen una ocupació estable, un estatus laboral protegit i pocs riscos de ser acomiadades. Què passa amb tots els treballadors i treballadores precaris, amb els autònoms, amb els aturats, amb els exclosos de qualsevol estatut de reconeixement social?
Bloquejar-ho tot és tot un programa. Un programa que hem de construir junts, en l’acció i la reflexió, perquè així és com neixen els programes: en el cor de la revolta, impulsats pels qui participen en ella
Com ha demostrat l’experiència dels gilets jaunes, el bloqueig d’una rotonda permet la trobada entre persones de diferents condicions, edats i orígens que, en realitzar juntes una acció de lluita, socialitzen, comparteixen i construeixen comunitats, encara que siguin efímeres. I, al mateix temps que bloquegen i es rebel·len contra totes les injustícies i humiliacions sofertes, reflexionen junts sobre com crear un món desitjable. En grups locals, afins, a través de xarxes de xarxes, sense líders, sense comitès centrals, mitjançant l’autoorganització i l’ajuda mútua. Així és com poden sorgir experiències alternatives a tots els poders establerts, com es poden pensar i crear formes desitjables de viure junts.
Bloquejar-ho tot és tot un programa. Un programa que hem de construir junts, en l’acció i la reflexió, perquè així és com neixen els programes: en el cor de la revolta, impulsats pels qui participen en ella. Bloquejar-ho tot és una crida a detenir aquesta màquina infernal, que aixafa la vida de milions i milions de persones, que sembla cada vegada més abstracta, governada per algorismes i intel·ligència artificial, i que en realitat està controlada a distància per les elits econòmiques, socials i polítiques. Un crit de revolta contra tots els que es beneficien d’un sistema que ells mateixos han creat o del qual són hereus, per naixement o per consciència de classe.
Què bloquejar? Com bloquejar? Per què bloquejar? Aquestes són les preguntes a les quals s’enfronta el moviment social naixent. Els Soulèvements de la Terre ha proposat línies d’acció basades en les seves experiències: infraestructures inútils, costoses, que beneficien a una elit, als seus impulsors, als seus finançadors i als seus còmplices polítics i mediàtics. Tot això de la mà de la proposició d’altres formes d’agricultura, de compartir recursos, de conviure. Destruir un vell món podrit està bé, construir un nou i apetible és encara millor. Cal confiar en el poble en rebel·lió per a trobar els objectius que cal bloquejar, per a neutralitzar el seu poder. A tot arreu, des del poble més petit fins a les metròpolis, els grups locals poden identificar als seus opressors, actuar per a bloquejar les seves activitats, denunciar-los i assenyalar-los.
Bloquejar-ho tot pot fer-se de mil maneres. Per exemple, bloquejar les sortides públiques dels poderosos, com es va fer en la primavera de 2023, ampliant-ho als rics i els seus lacais. Ens amarguen la vida? Amarguem-la-hi a ells! Convidem-nos a les seves reunions i recepcions. Bloquegem la recollida d’escombraries en «l’avinguda més bonica del món» i en els seus barris. Bloquejar requereix mitjans. Bloquejar un tram o un peatge d’autopista, com l’entrada a una circumval·lació, un supermercat o el vestíbul d’un banc, requereix la presència de diverses desenes de persones. Altres bloquejos possibles requereixen sobretot coneixements tècnics. En aquest sentit, l’intercanvi de coneixements, tant tècnics com relacionals, pot ser determinant. El coneixement obrer, el coneixement de la màquina, és el que aguaita al patró, perquè sap que l’obrer pot tornar el seu coneixement en contra seva.
Avui dia, en el món occidental, la qual cosa està en el centre del sistema ja no és la producció directa de béns de consum, sinó la seva distribució i l’extracció de la seva plusvàlua. Tot això passa físicament per ports, magatzems, centrals de transport, carreteres i aeroports pel que fa al transport de mercaderies. Però al mateix temps passa per fluxos financers, connexions a Internet i múltiples xarxes digitals. Aquestes no es troben en els núvols del iCloud, sinó emmagatzemades en armaris informàtics situats en edificis de formigó. Aquí també la fragilitat d’aquest sistema radica en el fet que els seus empleats, que coneixen el sistema tècnic, poden decidir un dia tallar un circuit elèctric, esborrar una base de dades digital o piratejar-la. I això pot causar més danys que una vaga.
Bloquejar-ho tot obre moltes vies a la imaginació.
Nota editorial: En col·laboració amb Freedom i CrimethInc, presentem i traduïm al català un breu text de Peter Gelderloos publicat a l’agost del 2024 en el qual explora per què estan fracassant les estratègies que els principals moviments ecologistes empren actualment per a aturar el canvi climàtic produït industrialment, i què podríem fer en el seu lloc. Per a aprofundir en aquestes qüestions, recomanem el nou llibre de Peter, The Solutions are Already Here: Estratègies per a una revolució ecològica des de baix.
Davant un altre estiu de desastres climàtics, parlem de solucions reals – Peter Gelderloos
El reduccionisme climàtic
Quan la gent pensa en l’ecologisme avui dia, és probable que s’imagini la desobediència civil als carrers, l’activisme en els mitjans de comunicació, la pressió entusiasta dels grups de pressió i les conferències destinades a establir objectius globals per a les emissions de carboni, tot això sota el lideratge d’organitzacions no governamentals, acadèmics i polítics progressistes. La lluita ecològica, no obstant això, sempre ha inclòs també corrents anticapitalistes i anticolonials, i aquests corrents s’han fet més fortes, més dinàmiques i estan més ben connectades des de fa un parell de dècades.
Aquest creixement, no obstant això, no ha estat exempt de contratemps, sovint causats per una intensa repressió selectiva que deixa als moviments exhaustos i traumatitzats, com la Por Verda que va començar en 2005 i la repressió de Standing Rock i altres moviments indígenes contra els oleoductes una dècada més tard. Sistemàticament, precisament en els moments en què els corrents radicals es llepen les ferides, la visió predominantment blanca i de classe mitjana de l’ecologisme puja a l’escenari i empeny tota la conversa en direccions reformistes [1].
La crisi real a la qual ens enfrontem és una crisi ecològica complexa, en la qual s’entremesclen els assassinats policials, les lleis repressives, les contínues històries de colonialisme i supremacia blanca, la pèrdua d’hàbitats, l’acaparament de terres, les cultures alimentàries, la salut humana, l’urbanisme, les fronteres i les guerres. Els líders del moviment ecologista han pres la decisió estratègica de reduir tot això a una qüestió climàtica -la crisi climàtica- i tornar a situar a l’Estat com a protagonista, com el nostre potencial salvador. Això significa centrar en l’Acord de París i els cims de la COP com la solució al problema, i utilitzar l’activisme performatiu i la desobediència civil per a exigir canvis polítics i inversions en suport de l’energia verda.
El clima s’està escalfant, independentment de les cimeres internacionals sobre el clima que no estan ajudant
Un fracàs previsible
Els dos pilars de la seva estratègia per a solucionar la crisi climàtica són, en primer lloc, augmentar la producció d’energia verda i, en segon lloc, reduir les emissions de carboni.
Han estat molt eficaços en el primer objectiu, i completament ineficaços en el segon. Això era totalment previsible.
Qualsevol que entengui com funciona la nostra societat -és a dir, com funciona el capitalisme- sap que el resultat probable d’un augment de la inversió en energia verda serà un augment de la producció de combustibles fòssils. La raó principal és que els centenars de milers de milions de dòlars que ja s’han invertit en oleoductes, mines de carbó, refineries de petroli i plataformes de fracturació hidràulica són capital fix: valen molts diners, però no són doblers en un compte bancari que pugui invertir-se ràpidament en un altre lloc, convertir-se en accions o en béns immobles o canviar-se a una altra moneda.
Una excavadora de carbó de 14.000 tones, una plataforma petrolífera en alta mar: no es convertiran mai en una altra cosa d’un valor financer similar. Són doblers que s’han gastat, una inversió que només és útil per als capitalistes si poden continuar utilitzant-la per a extreure carbó o perforar a la recerca de petroli. Aquesta regla econòmica és vàlida tant si l’empresa capitalista en qüestió és ExxonMobil, la petroliera estatal saudita o la Xina Petrochemical Corporation, propietat del Partit Comunista (que en 2021 figurava com la major empresa energètica del món).
El capitalisme (inclòs el que practiquen tots els governs socialistes del món) es basa en el creixement. Si la inversió en energia verda creix, la qual cosa condueix a un augment de la producció total d’energia, el preu de l’energia disminuirà, cosa que significa que els grans fabricants fabricaran més de qualsevol mercaderia que estiguin produint, abaratint els seus productes amb l’esperança que els i les consumidores comprin més d’ells. En conseqüència, l’ús total d’energia augmentarà. Això s’aplica a l’energia de totes les fonts disponibles, especialment les més establertes: els combustibles fòssils.
Després de dècades d’inversió, l’energia verda serà finalment competitiva en costos o més barata que l’energia procedent de combustibles fòssils. Això només ha començat a ocórrer en els últims anys, encara que els preus continuen fluctuant segons la regió i el tipus de producció energètica. La indústria dels combustibles fòssils no ha abandonat les seves operacions ni ha disminuït la producció. Moltes empreses ni tan sols cobriran les seves inversions entre combustibles fòssils i energia verda. El que sí que faran és invertir més en nous projectes de combustibles fòssils. Es tracta d’economia capitalista bàsica: si el marge de preus d’un producte disminueix, l’única manera de mantenir o augmentar els beneficis és augmentar la producció total. Això explica per què 2023 va ser un any de bandera per a nous projectes de combustibles fòssils.
Hi ha una altra manera d’augmentar els beneficis: disminuint el cost de producció. Per a la indústria dels combustibles fòssils, això significa reduir les normes de seguretat i mediambientals, la qual cosa es tradueix en més accidents, més contaminació, més morts.
Ho vèiem venir. Vam dir que això estava ocorrent. I vam ser exclosos de la conversa, en molts casos assassinats o empresonats, perquè la desesperada necessitat de creure que el govern pot salvar-nos és encara major que l’addicció als combustibles fòssils.
Però el capitalisme no té futur en aquest Planeta. Necessitarem una revolució de gran abast per a fer front a aquesta crisi.
Per a cada barra, la barra blava clar de l’esquerra representa l’energia “neta”; la barra blava fosc de la dreta representa els combustibles fòssils. Font: Informe World Energy Investment 2023.A pesar que la inversió anual en energia “verda” augmenta significativament, la producció i el consum de combustibles fòssils també continuen augmentant. Font: Statistical Review of World Energy 2023.
Llavors, què fem?
Hem de canviar la conversa. Hem de posicionar-nos per a estar preparats a llarg termini. Hem de donar suport a les lluites que poden aportar petites victòries i augmentar el nostre poder col·lectiu, i aprofundir la nostra relació amb el territori que pot sostenir-nos. Sobretot , necessitem imaginar un futur millor que el que ens tenen reservat.
Parlar
El tipus de transformació social -de revolució global- que pot curar les ferides que hem infligit al mateix Planeta i a tots els seus sistemes vius haurà de ser major que qualsevol cosa que hàgim experimentat mai. Aquesta crisi ens atrapa i ens danya a totes; la resposta requerirà el major número possible de nosaltres.
Imagina a totes les persones de la teva vida que no vols que morin de fam, de càncer, en fenòmens meteorològics extrems o abatudes per la policia o altres supremacistes blancs.
No necessites convèncer a totes aquestes persones perquè es converteixin en revolucionàries anarquistes. Bastaria amb convèncer a algunes d’elles que retirin la seva lleialtat a les institucions dominants i als moviments reformistes dominants i que simpatitzin amb un enfocament revolucionari, o almenys que entenguin per què aquest enfocament té sentit.
Una manera d’enfocar això és plantejant una pregunta amb una resposta indiscutible, una pregunta que tingui relació directa amb una qüestió que els afecti o els motivi. Per exemple:
• Quantes persones moren cada any per falta d’aigua potable, fam, condicions meteorològiques extremes, contaminació atmosfèrica i altres causes relacionades amb la crisi ecològica? Almenys entre 10 i 20 milions de persones cada any, i la xifra va en augment.
• Des de 2017, la inversió en energies renovables va augmentar cada any. En 2022, s’invertirà en energies renovables més de 15 vegades més que en 2004. Ha estat rendible per als inversors? Sí. La inversió anual supera el bilió de dòlars i els beneficis superen els cent mil milions, encara que els inversors han demostrat que retiraran ràpidament els seus diners de l’energia verda. Què ha ocorregut amb les emissions mundials de CO₂ en aquest mateix període? S’han disparat un terç. I la producció de combustibles fòssils en el mateix període? S’ha incrementat en un 40%. Són aproximadament les mateixes taxes d’augment de les emissions de carboni i la producció de combustibles fòssils en les dècades anteriors? Sí. I què significa això? L’auge de la inversió en energia verda no ha frenat en absolut la producció de combustibles fòssils ni les emissions de carboni, a pesar que els nous projectes d’extracció de combustibles fòssils són cada vegada més difícils i costosos.
• La nostra aigua, aire i aliments estan plens de substàncies químiques verinoses. Molts d’ells estan relacionats amb la producció de plàstics, pesticides, productes químics per sempre (PFAS), la mineria i la crema de combustibles fòssils. Coneixem els perills de la majoria d’aquests compostos des de fa dècades, i diversos d’ells estan prohibits o regulats per diversos governs. En general, augmenten o disminueixen les quantitats d’aquestes toxines en el nostre medi ambient? Les quantitats estan augmentant. Què han fet moltes grans empreses químiques en resposta a la prohibició del PFOA[2], un “producte químic per sempre” tòxic? Han canviat a la producció d’altres PFAS que també se sap o es creu que són tòxics. Amb quina eficàcia s’apliquen aquestes prohibicions? Cinc anys després d’acordar l’eliminació progressiva del PFOA en resposta a la pressió governamental, les fàbriques químiques de DuPont continuaven abocant PFOA en les aigües subterrànies. Probablement ho continuen fent ara, però les comunitats afectades no disposen de recursos per a esbrinar-ho i el govern no ho controla.
• Analitzem un assumpte paral·lel, per a veure si aquest reformisme ha donat resultats en altres contextos. En 2020, ciutats i estats de tot els EUA van tractar d’apaivagar el moviment contra els assassinats policials aprovant mesures per a garantir la rendició de comptes de la policia, des de cursos de formació sobre sensibilitat racial fins a juntes de revisió ciutadana, passant per directrius més estrictes sobre l’ús de la força o cambres corporals obligatòries. Ha disminuït des de llavors el nombre d’assassinats a les mans de la policia? No. Ha augmentat.
Després de compartir les respostes a aquestes preguntes, pots posar l’accent en que reformar el sistema existent és una estratègia fallida, i preguntar-los si es comprometen a provar la mateixa estratègia una vegada i una altra, esperant resultats diferents.
Això hauria de permetre’t determinar quines de les persones que t’envolten són capaces de qüestionar el paradigma en el qual viuen i quins estan compromeses amb les falses creences que sustenten aquest paradigma. No perdis el temps amb aquest últim grup. Qualssevol que siguin les qualitats redemptores i belles que puguin tenir, intentar dialogar amb ells a través de la raó, l’ètica i la lògica perd sentit. Quan la gent insisteix a creure coses que són manifestament falses, és perquè aquestes creences els reconforten o perquè els aporten poder i beneficis. És poc probable que el debat canviï aquesta situació.
Hem de canviar la conversa a nivell de la societat en general. Necessitem que la gent entengui els nostres arguments; necessitem assegurar-nos que les ortodòxies dominants es considerin controvertides en lloc d’acceptables.
Això significa desacreditar l’Acord de París, les Nacions Unides, Extinction Rebellion i les grans ONG, així com tota l’estratègia de substituir els combustibles fòssils per energia verda mentre es deixa el sistema econòmic mundial sense canvis. L’única cosa que anaven a aconseguir era guanyar molts diners. De la mateixa manera, necessitem popularitzar una comprensió més clara de la funció de la policia en el context històric, i de l’impacte de la producció econòmica basada en el creixement sobre la nostra salut, i del fet que no és probable que cap govern prengui mesures per a mitigar cap d’aquests danys.
Centrem-nos en les persones capaces de canviar. Quan la gent comença a canviar d’opinió, és útil que puguin relacionar-ho amb un canvi immediat en les seves accions. Ajudi’ls a identificar una cosa petita que puguin fer. Per exemple:
• Redirigir les donacions de les grans ONG a fons de defensa legal per als defensors de la terra, a recaptadors de fons per a projectes de defensa de la terra i a mitjans de comunicació i editorials alternatius que presentin una visió realista de la crisi;
• Escriure una carta a algú empresonat per sabotatge ecològic o per defensar-se de la policia, o a algú que s’estigui organitzant per a rebre millor tracte i recursos de supervivència dins del sistema penitenciari;
• Difondre notícies en les xarxes socials sobre les lluites indígenes per la defensa de la terra a tot el món;
• Respondre a les principals campanyes ecologistes o al marc de l’ONU sobre el canvi climàtic, assenyalant que és un frau i enllaçant a articles de difusió massiva com aquest;
• Demanar a les biblioteques i llibreries locals que sol·licitin llibres amb una visió realista de la crisi ecològica;
• Crear un grup de lectura amb amics;
• Assistir a una protesta;
• Dona suport a un hort comunitari local, un punt de distribució d’aliments o roba gratuïts, un grup de reducció de danys o una iniciativa de justícia transformadora;
• Converteix la gespa en un jardí de flors silvestres autòctones i comestibles;
• Experimenta amb la jardineria de guerrilla.
South Central Farm. Analitzat a Rolling Thunder #4, aquest hort de Los Angeles va alimentar a centenars de famílies, defensant un espai verd en l’erm urbà
Sigues honest
L’apocalipsi ja ha començat. Des de fa dècades, milions d’éssers humans -i ara desenes de milions- moren cada any pels efectes d’aquesta crisi ecològica. Hem superat les taxes de mortalitat dels pitjors anys de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust, fins i tot si no comptem les xifres de víctimes de les guerres calentes que les potències supremacistes blanques estan lliurant des de Níger fins a Palestina, encara que aquestes guerres també estan embolicades en aquesta crisi.
A més, cada any s’extingeix un nombre desconegut d’espècies, probablement milers. Nombrosos hàbitats i ecosistemes s’estan perdent per sempre. La biomassa global, la massa total de tots els éssers vius del Planeta, està disminuint substancialment. L’aigua, l’aire i el sòl estan plens de verins. Els objectius climàtics per a la reducció del carboni són probablement massa optimistes; ja estem creuant nombrosos punts d’inflexió a 26 anys de 2050 (l’objectiu de l’ONU per a aconseguir les emissions “netes zero”), i les projeccions dels estats més poderosos i de les majors corporacions indiquen que no aconseguirem la desitjada data límit de 2050. La fi del món ja està en marxa.
Per a fer el que hem de fer, hem d’acceptar-ho i posar-nos a la feina. El sofriment ja és aquí. La mort massiva ja és aquí. Però després de cada mort, hi ha nova vida, i continuarà havent-hi vida en aquest Planeta fins que el Sol s’expandeixi dins d’uns milers de milions d’anys. Aquesta és una qüestió de vida o mort per a nosaltres, així que hem de prendre’ns-la de debò i fer sacrificis, però com ja és “massa tarda”, podem centrar-nos en la qualitat i en els marcs a llarg termini, en lloc de deixar-nos portar per una urgència superficial i esgotadora.
Almenys una cosa és certa: les comunitats vives d’aquest Planeta estaran en molta millor forma si abolim l’Estat i el capitalisme. Si no ho aconseguim en les nostres vides, continuaran estant millor – estarem millor- si hem erosionat la seva hegemonia, si la majoria de la gent pot veure que les institucions dominants són responsables del que està ocorrent, si hem augmentat la nostra capacitat de curació i supervivència col·lectives.
Començar
Hi ha moltes maneres de donar suport a una lluita. Encara que és fàcil desmoralitzar-se quan la majoria dels oleoductes, bases militars, mines i altres megaprojectes als quals ens oposem es construeixen malgrat tot, és vital comprometre’s. La revolució no és una progressió lineal, no són mil petites victòries que s’acumulen en una gran victòria. Sí, és necessari demostrar que a vegades podem guanyar, però també es tracta de l’alegria i l’experiència que ens emportem amb nosaltres, dels instints tàctics i estratègics que desenvolupem, dels coneixements tècnics, de les relacions que construïm, de l’eufòria d’obligar la policia a fer mitja volta i fugir, de la comprensió que les figures d’autoritat dins i fora del moviment només ens frenen, de la forma en què en la lluita es fa evident que totes les diferents qüestions aïllades, totes les diferents formes d’opressió, estan connectades.
Hem de participar en les lluites intermèdies de manera que ajudem la gent a descobrir i practicar el tipus de tàctiques i estratègies que seran necessàries per al canvi a llarg termini.
La supervivència va començar ahir. La gent dels països que ja han experimentat el col·lapse, així com les comunitats indígenes i negres de classe baixa de tot el món, ja porten avantatge. Aprèn dels qui venen d’aquestes experiències. Després, coneix íntimament el teu territori. Esbrina d’on podrien sortir els aliments i quines modificacions necessitaran els habitatges durant les estacions més extremes si se’n va la xarxa elèctrica. Estableix mètodes de comunicació i coordinació per a quan deixin de funcionar els telèfons i les connexions a Internet. Aprèn com pots accedir a aigua potable neta. Esbrina on està més contaminat el sòl perquè ningú conreï aliments en ell. Aprèn lo coordinats que estan els supremacistes blancs.
I després posa’t a la feina per a crear més recursos alimentaris comunitaris, un accés més estable a l’habitatge i més xarxes d’autodefensa col·lectiva. Dona suport a qualsevol projecte que t’inspiri i ens faci a totes més fortes, tant ara com en qualsevol futur probable, ja sigui el col·lapse, l’augment de l’autoritarisme o la guerra civil revolucionària.
Connectar amb els nostres territoris específics significarà probablement trencar amb ideologies homogeneïtzadores que insisteixen que tots som iguals, que no poden donar compte del fet que tots tenim històries i necessitats diferents i que aquestes històries posen a algunes de nosaltres en conflicte, o que basen la seva idea de transformació social en un programa predeterminat o en alguna idea d’unitat obligatòria. El futur que hem de crear és un ecosistema sense centre.
Somiar en gran
La revolució encara és possible. Podem dir això amb confiança perquè la història ens mostra uns certs patrons a mesura que avança a través dels segles, i també perquè estem entrant en una època sense precedents, en la qual les institucions dominants estan utilitzant plans i models que ja estan obsolets.
Totes les nostres revolucions dels últims segles han estat, en última instància, fracassos. Això significa que podem aprendre d’elles sense tancar la nostra imaginació o assumir que sabem com serà una transformació reeixida de tota la societat.
No serà el resultat d’un projecte. No serà el resultat del triomf de cap partit. Serà el resultat d’innombrables somnis, plans, conspiracions, boges esperances i batalles que encara no podem preveure. Ho farem juntes, somiant constantment, teixint constantment, perquè això és la vida lliure.
2. L’àcid perfluorooctanoic (PFOA), també conegut com a C8 i perfluorooctanoat, és un àcid carboxílic perfluorat i tensioactiu sintètic. Una aplicació industrial és com a agent tensioactiu en la polimerització d’emulsió de fluoropolímers. S’ha utilitzat en la fabricació de béns de consum prominents, com el Tefló.
Pintades als accesos de Elrow (Recinte de Son Fusteret, Palma)
Nota editorial: Ens arriben per correu les següents imatges d’una acció realitzada aquest cap de setmana en motiu del festival de música Elrow. Festival propietat del fons d’inversió KKR, vinculat al finançament d’indústries i assentaments colonials israelians.
Okupació a Mallorca. Un breu, imprecís i còmplice repàs
María Cizalla
Des que existeix la desigualtat, l’accés a l’espai per habitar o desenvolupar-se es va convertir en un dret bàsic no resolt per a totes. Una de les dinàmiques de lluita adoptada per les excloses durant tota la història ha estat l’ocupació d’espais. En trobarem exemples a molts de conflictes socials mundials amb un ampli ventall de modes i resultats.
Per concretar, ens centrarem en l’okupació (a partir d’ara amb k) com a presa d’espais mitjançant l’acció directa per ser utilitzats com Centres Socials Okupats (CSO). Una pràctica predominantment urbana que es va anar estenent per Europa després del maig del 68 i que va arribar a teixir una àmplia xarxa que a Itàlia, les dues Alemanyes, el Regne Unit i Holanda va adquirir significativa força. S’han consolidat com a referents, punts d’encontre i desenvolupament de multitud de projectes alternatius, artístics o vitals i fortament vinculats als moviments socials horitzontals, la contracultura, l’esquerra radical i els moviments autònoms i llibertaris.
Reflex d’aquest fenomen, a diferents punts de la crua península de finals dels vuitanta com Barcelona, Euskal Herria i Madrid sorgeixen els primers intents estenent-se posteriorment a gran quantitat de la geografia ibèrica. A Mallorca, aquesta pràctica, tot i que compta amb qualcunes experiències destacables, no es pot considerar un moviment arrelat i constant, després de molts dels desallotjaments no s’ha donat l’anunciada altra okupació. S’ha de reconèixer també que la idea no ha calat fora del gueto conscienciat i que la precarietat, la paranoia legal i les dinàmiques internes han pesat molt i que poques vegades s’ha pogut parlar de projectes fermament consolidats. Però «que nos quiten lo okupado»! S’hi ha invertit molt d’esforç i il·lusió, s’ha après, han marcat èpoques i deixat petjada en la contrahistòria que pretén enriquir aquesta publicació.
Li seguim el rastre:
Kasal Llibertari (1994-1997) L’estiu de 1.994 es va okupar la fàbrica abandonada Can Coromines, al Polígon de Llevant de Ciutat. Un ampli edifici que va albergar iniciatives alternatives i va ser casa de diferents col·lectius. S’hi convocaren allà bastants actes i jornades político-culturals i comptava amb habitatge, un actiu escenari, sales d’assaig, tallers, gimnàs…
La multinacional BP provoca el desallotjament que va ser respost amb una rabiosa manifestació que acaba al Kasal amb part del tapiat esbucat. Aquest Kasal va ser el pioner i els seus 3 anys d’activitat varen marcar bastant. D’això tindrem constància audiovisual gràcies a un projecte en marxa que esperam gaudir aviat.
Okupa de Son Cladera (1998) Un any després de la desaparició del Kasal neix aquest espai que en el seu mig any de duració convoca qualcuns concerts.
S’Eskola (2001-2004) El 12 d’octubre del 2001, fruit d’unes trobades i treball previ s’okupa, al barri d’El Terreno de Ciutat, un col·legi abandonat des de feia una dècada. Va comptar amb una kafeta, gimnàs, una sala de concerts, diversos tallers i zona d’habitatge. Des de la seva assemblea s’organitzaren gran quantitat de jornades, xerrades, menjadors i concerts. I, a més, col·lectius, bandes i iniciatives solidàries varen utilitzar Maria Ciza la la seva infraestructura.
L’edifici va passar a ser propietat municipal i el procés judicial acaba en desallotjament el gener de 2004.
Com a resposta, una combativa manifestació decora el centre de Ciutat i continua fins la Plaça Major després d’una càrrega a Cort.
Casal Okupat Les Vies (2005-2006) Una planta baixa situada al carrer Eusebi Estada de Ciutat. Destacar que va sorgir fruit de la confluència entre col·lectius de l’esquerra independentista junt amb llibertaris i individualitats amb l’objectiu d’organitzar-hi actes polítics i de dotar les lluites d’un espai propi gestionat per l’anticapitalisme. Passats 8 mesos de feina, la policia local desallotja el 6 d’abril del 2006.
Ateneu Llibertari Ses Coves (2006-2008) Immoble a Inca, que durant el franquisme va allotjar la seu del Sindicato del Movimiento, reclamat com a patrimoni sindical per la CNT.
Aquest edifici acull activitats socials i culturals autogestionades pel col·lectiu Poble Llibertari que, a més, va fer molta feina durant la seva rehabilitació.
Desallotjat el febrer de 2008 per la Guàrdia Civil el mateix dia que transcorr un acte. 30 persones varen ser identificades i acusades d’usurpació.
El Resplandor (2008-2009) Un antic hostal de 4 plantes a Can Vallori 1 , prop de Plaça Major. A més d’habitatge, als pisos inferiors s’hi organitzaren qualcuns actes culturals, menjadors i xerrades. Desallotjat el 20 de març de 2009 després de 10 mesos de nova vida.
El Sitio (2010-2011) Diàfan espai devora les pistes de l’aeroport. Habilita un espai on s’organitzaren esdeveniments lúdics underground des d’un esperit DIY i sense lucre. Posteriorment a una visita de la policia local, dues persones identificades reben notificacions de multes que arriben a 120.000€ i que serien desestimades uns mesos després arran d’un recurs. El col·lectiu, davant d’aquestes amenaces i diversos problemes, decideix tornar a deixar abandonat l’espai.
Sa Foneta (2011-2012) Juliol del 2011 , en plena efervescència del 15M, amb el desallotjament de la plaça Islàndia molt proper i enmig dels moviments que allà emergiren s’obri un imponent edifici al centre de Ciutat. Mai un CSO havia estat tan visible i el clima d’indignació popular d’aquells dies generava mostres de suport i complicitat. Les mirades curioses no eren (tan) espantades com en altres experiències.
A part de la zona d’habitatge, després d’una feina de condicionament es va aconseguir obrir una kafeta, un gimnàs, biblioteca i espais per a diferents col·lectius i assemblees. Allà es varen realitzar qualcunes xerrades, menjadors i festes.
Per diversos condicionants, una vegada superada l’eufòria inicial no es va poder canalitzar tota l’energia latent i el projecte de CSO va anar perdent força. Després d’un any d’activitat, la policia nacional desallotja l’edifici el 6 de juny de 2012 detenint un activista amb càrrecs.
***
Façana del CSOA S’Eskola (Palma, El Terreno)Façana del CSO Sa Foneta (Palma, Plaça d’Espanya)Façana del Kasal Llibertari (Palma, c/Manuel Azaña)Façana del Casal Okupat Les Vies (Palma, c/Eusebi Estada)Façana de l’Ateneu Llibertari Ses Coves (Inca)
L’anomenat moviment okupa és difícil d’encasellar i descriure a causa de l’heterogeneïtat d’objectius i tàctiques dels molts diversos col·lectius que se’ls han treballat. Però hi ha punts comuns a la majoria dels CSO citats: organització horitzontal, autogestió, anticapitalisme, veg(etari)anisme, rebuig al racisme i sexisme, molts ismes… i molts d’enderrocs. Tant les dures rehabilitacions bàsiques com la incertesa dels processos legals han condicionat molt els ritmes.
Part d’aquesta història i del present, són també els horts urbans okupats com el desallotjat de La Casa del Poble al 2012 amb multes de 300 € per a 15 activistes.
Avui, el Jardí d’Epicur crida al boikot cap al banc BMN (Sa Nostra), actual propietari que pretén expulsar aquest projecte sembrat fa 4 anys.
Un altre aspecte que mereix un breu repàs són qualcunes de les cases okupades on moltes companyes han conviscut i que, puntualment, també han obert les seves portes a activitats.
Per citar-ne qualcunes ja desaparegudes, a Palma: A principis dels 90 al carrer Botons, al gentrificat barri de Sa Calatrava. Fins que es va fer amb ella l’especulador Palazuelo, fugat de l’illa fa anys. Temps després, els tribunals declararen il·legal el desallotjament.
També recordam a principis del 2000 La Mansión, prop de la Rambla i la seva molt propera continuació a El Palacio. La Kasa de Son Oliva, Can Rosita, Can Ferro, Finkrestone, La Caseta de Gomila. Aquests darrers anys hem perdut 31 de desembre o la Granja de creacions Can Tiró a Binissalem. Per seguretat i espai la llista seria molt més llarga, ja que hi ha més gent de la que en som conscients okupant devora nosaltres.
El destí d’aquests llocs després de l’expulsió ha estat donar casa a cotxes, benzineres, inaccessibles cases de luxe, centres comercials… i en molts altres casos ser tapiades, inutilitzades.
Encara es pot contemplar un bell dibuix a una tàpia que cobreix la porta d’una d’aquestes kases que il·lustra una rata dient-li a una altra: «Tranquila mi amor, ya no vendrán más okupas a echarnos de casa».
Article publicat a l’Anuari 2015 de contrainfo.cat.
Amb aquest article iniciam la recuperació i digitalització d’una sèrie de textos, accions, cartells, etc., de la memòria històrica dels moviments socials combatius de Mallorca.
Reflexions sobre la praxis política dels moviments socials mallorquins
L’execució de rompre en la roda. William Blake after John Gabriel Stedman
Busco com trencar la roda,
com sortir de la cadena.
Com fugir d’un poble
que t’atrapa i no et deixa marxar.
― Dagoll Dagom S. A., L’alegria que passa
Iniciam una sèrie de reflexions crítiques sobre algunes dinàmiques que travessen l’acció política de la majoria dels moviments socials de Mallorca. Llancem aquestes idees amb l’ànim de rompre amb alguns tabús i fomentar el debat sobre qüestions que no avesem a problematitzar. Aquesta és una primera part d’un seguit de reflexions que anirem compartint. Malgrat el seu caràcter breu i incisiu, responen a neguits i discussions que algunes portem anys compartint i arrossegant en diferents espais. Per tant, es tracta d’un pòsit d’idees que fem surar a la superfície.
Dissoldre el centre. De la plataforma a les assemblees i grups autònoms
Entre les diferents dinàmiques que impregnen els moviments socials de Mallorca predomina una única fórmula d’organització envers les lluites polítiques: el plataformisme. És a dir, en la creació d’espais formals a on conflueixen membres de diferents col·lectius, amb nom i logo, i hi intervenen en nom d’aquests – tot i que també hi sol haver lloc per a la participació individual sempre planeja un d’a on vens en la implicació directa. En les següents línies pretenem dibuixar alguns límits i crítiques a aquesta forma d’organització que fins al moment s’ha demostrat força insulsa tant per a aturar el efectes de la permanent crisi capitalista com per a generar línies de fuga dins aquest.
En primer lloc, la pròpia fórmula de la plataforma està pensada per a abastar a diferents tendències que puguin assolir uns objectius i pràctiques comunes de lluita. Aquestes tendències solen estar representades a través de col·lectius formals amb les seves pròpies històries i dinàmiques internes sense a vegades distingir entre associacions, sindicats, partits, assemblees, grups, etc. Afortunadament, la implantació de partits és vista cada vegada més amb sospìtes i reserves, sent la participació d’agents polítics anecdòtica o feta a través d’altres col·lectius de la societat civil. Tanmateix sabem que els aspirants a polítics no sols estan als partits sinó també als ateneus, associacions de veïnades o fundacions culturals entre d’altres. A priori, aquesta voluntat de representar una diversitat d’idees dins el mateix espai no sembla errònia com a estratègia si no fos per què s’usa més per a evidenciar l’adscripció mediàtica de tal o qual organització a una lluita i no pas com una forma de llimar i confrontar posicions de cara a sumar agents a un conflicte polític. Creant una mena d’organització per adscripció a on l’element cohesionador n’és la simple subscripció dels motius de la lluita. També és comú que col·lectius participin tan sols de forma simbòlica en la plataforma posant el logo o signant el manifest. És a dir, la participació política esdevé aparença, vendre fum, per a la galeria. Tots hem vist manifestacions i manifests subscripts per desenes d’organitzacions que després no es corresponen amb la força real del moviment, ni en quantitat de gent ni en la qualitat del discurs / acció. Sovint la plataforma sol ser una forma d’aparentar que tenim més potència de la que realment disposem. Una plataforma adscrita per vuitanta col·lectius pareixerà més sòlida que no pas una assemblea formada per vint persones, tot i que això darrer avesi a ser l’habitual.
En segon lloc, la presa de decisions en el plataformisme sol ésser bastant problemàtica atès que al estar constituïda per col·lectius primen els interessos d’aquests per sobre la potencialitat de la lluita. A vegades duen el posicionament de casa i a vegades és simplement una forma de representar el col·lectiu tot i que la persona intervingui baix criteris personals. Així mateix, el fet d’haver de portar les decisions a debat als col·lectius pot generar una burocràcia que enlenteixi i apagui els ànims de lluita. Una qüestió a part, és la forma de presa de decisions, si per consens o per majories. Ambdues presenten límits i avantatges, en qualsevol cas la forma de sortejar de forma més efectiva les manipulacions del consens o les imposicions de les majories és no esdevenir en un espai central de presa de decisions. Ens referim a que l’assemblea no sigui l’únic espai a on es prenen decisions sinó més bé a on es comparteixen i debaten sense la necessitat d’haver d’arribar a un únic punt d’unió sinó una forma de generar múltiples i nous llaços entre les afinitats presents. En aquest sentit, les decisions més operatives es poden traslladar a les diferents comissions o grups de treball d’un abast més reduït. Alhora no tot té perquè dur-se i fer-se tot a través de l’assemblea-comissions sinó que també cal donar legitimitat a les accions dels grups autònoms que simpatitzin amb la lluita. Al contrari estaríem jerarquitzant un espai de presa de decisions per sobre dels altres reduint l’eficàcia i horitzontalitat de les nostres actuacions així com donant ales a aquelles persones amb majors habilitats discursives i manipulatives. L’assemblea és una eina més amb els seus riscos, cal tenir-ho present.
Les plataformes, paradoxalment, a la pràctica, moltes vegades acaben esdevenint en una assemblea d’individus amb més o menys afinitat. El primer límit evident és que aquests individus al representar a col·lectius poden situar els interessos estratègics dels col·lectius per sobre de la pròpia lluita que conformen. Una forma d’evitar-ho i disminuir el risc de l’entrisme o la manipulació partidista és organitzar-se com a assemblea d’individualitats amb el suport dels col·lectius. És a dir, si hi ha membres d’un ateneu a l’assemblea, aquests actuarien a títol individual i alhora la seva presència facilita la connexió amb el propi ateneu si necessitam d’un espai per a organitzar actes. D’aquesta manera, l’assemblea funcionaria com a potenciador de xarxes entre individualitats i col·lectius diferents sense que els col·lectius es vegin necessàriament compromesos ni dirigeixin l’assemblea. Una altra exemple seria que si hi ha membres d’un col·lectiu ecologista avesat a interposar denúncies contra projectes devastadors, es pot usar la infraestructura jurídica d’aquest col·lectiu per als fins de l’assemblea sense la necessitat d’haver de generar una altra estructura. Aprofitar els recursos que ja tenim enlloc de duplicar-los.
En resum, les sopes de lletres i logos, el qui hi ha darrere això, les ganes de figurar i sortir a la foto i les ànsies de sumar en nombre sense créixer en conflictivitat ens aboquen a un carreró sense sortida perpetu si realment volem incidir en la transformació ecosocial de les nostres vides.
I després de la indignació, què? Els límits de l’acció simbòlica
El nivell de violència que pateix l’ecosistema i les nostres vides no es correspon amb el grau d’intensitat de la nostra resposta envers ella. Hectàrees arrasades per promocions exclusives o infraestructures nocives obtenen com a única contestació una pancarta amb quatre persones o una denúncia davant els mateixos jutjats que han autoritzat tal desastre. El nivell d’impotència de la nostre acció és pavorós. La domesticació a la que ens han sotmès a través de la legalitat i el ciutadanisme ofega qualsevol esperit que es pretengui revolucionari i amb una voluntat ferma de capgirar la situació.
Així doncs, una altra dinàmica inherent dins els moviments socials mallorquins i contemporanis és l’ús i l’abús de l’acció simbòlica com a mètode de denúncia i expressió. L’espectacularització, el movimentisme, la confiança en un dia D que canviarà les coses, són rastres d’un ciutadanisme atemorit i desclassat que no pretén generar conflicte sinó més bé exercir el dret de protesta. Per a il·lustrar aquesta crítica ens limitarem a reproduir un fragment d’un text anònim que ho explica molt bé:
“D’altra banda, és característic d’aquesta tendència la cerca de l’esdeveniment com a fet inaugural que dóna importància a les situacions anecdòtiques —dia D— per sobre del treball de base. Fet que es tradueix tot sovint en la desesperació per fer d’una acció un espectacle, inclús televisat, obviant que la lluita és un continuum dins les nostres vides, no pas un sol moment de passió col·lectiva. a. A conseqüència d’aquesta aposta per el simbolisme de la seva actuació puntual, li és imprescindible delimitar i controlar tot allò que pugui succeir. I és d’aquesta manera que el movimentista veu desorganització en allò que no és capaç d’entendre i necessita organitzar —l’herència del tic que infantilitza la gent— allò que potser ja s’estava autoorganitzant”
Admiram accions valentes de la resistència canària contra el turisme, els sabotatges i accions dels corsos contra la construcció costanera, del poble català contra la policia o de les sublevades franceses en defensa de la terra però ens obcecam en la no-violència i les concentracions pacífiques i lúdiques com a única forma de contestació. Cal deixar de ser hipòcrites i fer del nostre ressentiment i cansament una ofensiva real i directa. A més, aquesta crítica a l’acció simbòlica està intrínsecament lligada a la crítica dels mitjans de comunicació dels quals tant dependents ens creiem.
Qui es mou no surt a la foto. Els mitjans no són un mitjà
«La idea d’utilitzar, en benefici dels revolucionaris, nínxols mediàtics que la mateixa autoritat els va concedir no és només il·lusòria. És francament perillós. La seva presència als platós no és suficient per trencar la camisa de força de la ideologia al cap dels espectadors. Confondre el poder expressiui el poder transformador,i creure que el sentit del que expressem per la paraula, per la ploma, per la imatge, etc. es dóna a priori, sense haver de preocupar-se de qui té el poder per fer-ho; creient que hi ha continguts que poden existir de diverses formes sense que es vegin afectats les antigues il·lusions del món cosificat on les activitats apareixen com a coses separades de la societat per naturalesa, però no més que altres formes d’expressió és la garantia de la incorruptibilitat del sentit no és immune al perill de la comunicació, n’hi ha prou d’expressar-lo a les terres de la dominació per erosionar-ne la significació o fins i tot per revertir-la.»
El mirall de les il·lusions, Apunts de discussió La Bonne Descente (París), 1996
Sembla que si la nostra acció no està legitimada pels mitjans de comunicació o no boté repercussió i likes a les xarxes, que no és el mateix que l’opinió pública, aquesta no serveix per a res. És recurrent que alguns col·lectius realitzin accions no tant per l’impacte material que puguin tenir aquestes, és a dir, per la capacitat de bloquejar o causar un dany objectiu, sinó en vistes d’un efecte merament mediàtic-simbòlic (obtenir titulars, share, ressò…) Ens oblidam que els mitjans de comunicació i les xarxes socials no són una eina neutre a disposició de qualsevol que vulgui fer-ne un bon ús. Són canals d’informació, que no de comunicació, funcionals als interessos hegemònics. Tant en la seva forma com en el seu contingut reprodueixen els esquemes d’individualisme, competició, sensacionalisme, mèrit, consumisme, espectacle… Usar els mitjans en benefici propi només és viable quan el renou que generam suposa una molèstia per als poderosos. Al contrari suposarà el triomf del seu discurs, com està passant amb la crítica a la massificació que serveix per a posar les bases d’una elitització del turisme.
En conseqüència, no hem d’actuar esperant que els mitjans d’informació de masses transmetin el nostre missatge tal qual el volem transmetre. Sempre passarà pel filtre de la línia editorial del mitjà, els quals no destaquen pel seu caràcter revolucionari. Per això, la millor manera de mantenir el nostre missatge intacte d’ingerències i interessos aliens a la lluita és disposar dels nostres propis mitjans de comunicació, com en el seu temps o fou contrainfo.cat o aguait.
«Quan ens relacionem amb els mitjans, no ens hem d’imaginar que promocionaran les nostres idees; ho hem d’aconseguir pel nostre compte a través dels nostres propis canals. (En el millor dels casos, podem utilitzar les aparicions als mitjans per dirigir la gent a aquests canals, com l’organització que va insistir en respondre només entrevistes davant d’un pancarta que mostra el seu lloc web.) Més aviat, estem involucrats en una subtil guerra de posicions en la qual busquem evitar que les autoritats ens alienin els altres i soscavar els relats que legitimen la seva violència. Sempre hem d’equilibrar els possibles guanys en legitimitat i visibilitat amb els riscos de convertir-nos en un objectiu de major perfil.»
Talking to the Media. CrimeThinc
Capgirar el focus. De presionar al Poder a construir contrapoder
De forma inercial orientam la majoria de les nostres mobilitzacions i forces en “presionar” a les institucions estatals per a que facin un canvi en les seves polítiques. Sigui quin sigui el resultat de dita pressió aquesta sempre suposa una derrota a mig-llarg termini atès que a) apaga el potencial transformador que rau en el conflicte social; b) desapodera a la societat en el seu conjunt fent-la serva de l’Estat; c) impedeix la construcció de nous imaginaris que suposin altres marcs de relació comunitaris i solidaris lluny de les lògiques autoritàries de l’Estat; d) enforteix als propis Poders responsables directes de les nostres opressions; e) crea una relació de dependència i verticalitat envers els partits polítics; f) redueix la lluita a un joc de burocràcies a on les cartes estan marcades…
En definitiva, lluitar per presionar a l’Estat és contribuir a la pròpia negació de les aspiracions moviment, és oblidar-nos de la nostra capacitat de crear móns altres. No es pot negociar amb qui ens ha pres la llibertat.
