Crida al moviment ecologista
La venjança ecologista és en curs. El creixement “verd”, les solucions tecnològiques i la transició suau són mites reconfortants que ara hem d’assumir.
Es presenten llavors dues possibilitats: el col·lapse dels ecosistemes o el col·lapse del sistema capitalista. En el primer cas, les condicions necessàries per a la vida en la Terra es redueixen extremadament. En el segon cas, si el sistema capitalista col·lapsa, els ecosistemes tornen a la vida i les comunitats humanes i no humanes poden florir.
Enfront de la devastació ecològica, hem de desmantellar el capitalisme i les infraestructures en les quals es basa.
El moviment ecologista actual
El moviment ecologista empra una estratègia defensiva, que consisteix essencialment a limitar els danys. Aquesta adopta la forma de manifestacions/accionis no violentes destinades a aconseguir una legislació més respectuosa amb l’entorn natural, ocupant els llocs on es construeixen grans projectes inútils i destructius o, en una lògica liberal, sensibilitzant a la població perquè introdueixi canvis personals en el seu estil de vida.
Aquestes estratègies plantegen una sèrie de problemes
El canvi legislatiu ha resultat fins ara ineficaç, i els polítics faran qualsevol cosa per a protegir els seus propis interessos i els dels capitalistes (reintroducció de neonicotinoides, l’única de les 146 propostes que es manté sobre la taula, Convenció Ciutadana sobre el Clima…).
La desobediència civil pot ser un mode d’acció excloent per a les persones que no poden permetre’s exposar-se a la repressió estatal. És més, en absència d’un flanc radical (la part ofensiva del moviment), les accions de desobediència no poden crear suficient poder per a provocar el canvi.
En el cas de les ocupacions (com les de les ZAD), necessitem cada vegada més gent per a mantenir un equilibri de poder, donada la nostra falta de recursos enfront de l’Estat i les multinacionals. Així que estem mobilitzant totes les nostres forces en unes poques lluites localitzades, mentre la destrucció continua a tot arreu sense afectar la infraestructura de la devastació en curs. A més, la pèrdua de mobilitat provocada per les ocupacions ens fa fàcils de localitzar, i perdem la iniciativa i l’avantatge de la sorpresa, de les quals el nostre enemic té el monopoli. Aquesta estratègia també requereix temps, una enorme quantitat de temps, i ja no disposem d’ell. Hem de lluitar contra el reflex ritual que ens porta a triar aquesta tàctica automàticament, i qüestionar la seva pertinència en cada context de batalla.
Victòria?
Al final, les nostres victòries, o almenys la nostra absència de derrotes, es redueixen a evitar encara més destrucció, però en cap cas s’han danyat els pilars del sistema. Hem de recuperar el que el sistema capitalista ja ha destruït i fer que sigui incapaç de destruir alguna cosa més.
Per una estratègia comuna
El sabotatge material és una tàctica molt interessant. El sabotatge consisteix en la destrucció total o parcial d’infraestructures o objectes, posant-los fora de combat. Aquesta tàctica pot ser duta a terme per grups petits, mòbils i eficaços. D’aquesta manera, estalviem temps i energia, i no concentrem a tots els activistes disponibles en una sola lluita.
Partim de la constatació que el camp dels modes d’acció s’ha estret considerablement en les últimes dècades, limitant-nos en les nostres pràctiques militants. El sabotatge no manca d’història ni de proves de la seva eficàcia. No obstant això, sembla haver desaparegut del paisatge de les nostres lluites, sobrevivint només de manera expressiva (per exemple, dissolent manifestacions, atacs espontanis, etc.) i ja no com un mode d’acció en tota regla, és a dir, organitzat i inclòs en una estratègia global.
Hi ha moltes raons per a això: el desenvolupament de la videovigilància, la dificultat de formar una xarxa segura d’activistes, accedir als recursos necessaris, reivindicar el sabotatge i publicitar-lo en els mitjans de comunicació, fer front a la repressió, superar els conflictes morals interns, etcètera. És una pràctica que requereix un cert nivell de compromís i que ha de romandre discreta si es vol que sigui eficaç: les persones actives en el moviment de sabotatge no poden quedar a la intempèrie.
Encara que la pràctica del sabotatge sembla eficaç, no aconseguirà res per si sola. Hem de donar suport a l’autoorganització popular, crear contrasocietats emancipadores en les esquerdes emergents del capitalisme i difondre els nostres valors llibertaris allí on puguem. Així, les lluites sindicals, els moviments que posen en pràctica l’ecologia social, decolonial, radical i popular, les lluites pageses, les ZAD, els espais alternatius polititzats, les lluites feministes, les recuperacions de terres, les lluites per la justícia i la dignitat, les xarxes de suport mutu… tots necessiten pensar en la federació, la coordinació, la politització i l’apoderament. Aquestes lluites a la vista de tots han de solidaritzar-se entre si i fer costat obertament als moviments més afectats per la repressió. Treballem per un objectiu comú. Les nostres estratègies són complementàries en la seva diversitat.
Per a que el sabotatge doni suport a altres formes d’acció, ha d’organitzar-se com un moviment i atacar les arrels del sistema capitalista.
Sabotegem la devastació
Siguem conscients del nostre poder d’acció: l’escalfament global és causat per les emissions de Co2? Actuem directament contra les coses que fan possibles aquestes emissions de CO₂! Desmantellem els ferrocarrils i oleoductes, enfonsem els iots de luxe, desarmem els tot terrenys… La biodiversitat està desapareixent, la terra s’està artificialitzant? Desmantellem les fàbriques de pesticides i les megapiscines, construïm fàbriques de formigó, neutralitzem la maquinària de construcció allí on sembri la mort! És la seguretat un obstacle per a l’autoorganització popular? Arrenquem les cambres, destrossem els servidors de les start-ups que innoven amb IA, destruïm els dispositius de control! Està l’ordre elèctric estenent les seves arpes? Baixem les línies d’alta tensió, desconnectem els transformadors, tallem els cables que ens tanquen!
Opressions sistèmiques
Hem de vetllar especialment perquè els nostres mètodes d’acció no reprodueixin les opressions sistèmiques contra les quals lluitem: racisme, sexisme, capacitisme, etc. La realització pràctica d’una acció de sabotatge no ha de valorar-se en detriment de tot el que permet dur-la a terme de manera selectiva: intel·ligència, logística, cures, comunicació, suport jurídic. La majoria d’aquestes àrees han estat històricament dutes a terme per dones, i s’han passat per alt en favor de la “acció” únicament. Cal rehabilitar i valorar aquestes tasques militants destruint l’imaginari de l’home blanc, viril i sense discapacitat que practica l’acció directa, i acabar així amb la divisió sexista del treball militant.
Estratègia, tàctica i objectius
Davant la magnitud de la tasca, ja no podem acontentar-nos amb un estil de vida militant, que, navegant a la vista enmig de la devastació, cerca adaptar el sistema en lloc de derrocar-lo. Contra què lluitem? Quin tipus de món volem realment? Hem de fixar-nos objectius clars i compartits que ens permetin construir estratègies a llarg termini.
Objectius
Si volem ser eficaços, hem d’abandonar els objectius simbòlics. El sabotatge pot tenir un efecte directe sobre el sistema destruint les infraestructures en les quals es basa. Les infraestructures del sistema econòmic estan dissenyades per a ser productives. Productives però no resistents. Una fallada en cascada consisteix a danyar unes poques infraestructures ben triades. La seva destrucció pot repercutir com una allau en tota la infraestructura i paralitzar el sistema, o fins i tot destruir-lo definitivament. Atès que les infraestructures depenen en gran manera del petroli, l’electricitat i l’extracció de matèries primeres, són aquests objectius els que hem d’avaluar en tot el seu potencial (infraestructures de combustibles fòssils, infraestructures elèctriques, mines d’extracció, etc.).
Internacional
Atès que el sistema capitalista està globalitzat, els atacs a Europa poden tenir repercussions a tot el món. Total està arrasant terres a Uganda, així que sabotegem la seva infraestructura europea en suport de les lluites ugandeses. En el context actual del canvi climàtic, cada victòria local és una victòria global. En els anys setanta, activistes comunistes van sabotejar oleoductes de l’OTAN a Europa en suport de les lluites antiimperialistes. Donem a la lluita per la vida un caràcter internacional, antiimperialista i anticolonialista!
Passar a l’ofensiva, ara!
Front a la devastació ecològica, és hora de posar-se mans a l’obra! Deixem enrrere les nostres il·lusions i posem-nos a fer feina.
Troba amigues de confiança i comença a formar-te com a grup en cultura de seguretat digital, selecció d’objectius, tècniques pràctiques, història dels moviments de resistència, organitza entrenaments físics, concep i executa les teves primeres accions, crea cèl·lules, coordina’t amb altres grups, crea xarxes…
Tot pot començar amb un grapat d’arena dins un dipòsit d’una excavadora.
Nota final
Per aprofundir en les reflexions, trobareu com a adjunt un manual de sabotatge (en francés). Fer-ne un bon ús
Nota redacció: Text fruit d’una traducció inèdita al català de la introducció del manual per contrasaig.