CONTRASAIG

El terme «saig» prové del gòtic sagjis, amb el mateix significat, el qual, al seu torn, deriva del germànic sagjan, que significa 'dir', 'notificar', 'intimar'.

Categoria: General

  • Dotze mites sobre l’acció directa

    L’acció directa–això és, qualsevol tipus d’acció que sobrepassi els canals establerts per a aconseguir els seus objectius de manera directa–té una llarga i rica herència a Mallorca, des de sa Dragonera i més enllà. Malgrat això, hi ha molts malentesos sobre ella, en part a causa de la forma en què s’ha distorsionat en els mitjans corporatius.

    1. L’acció directa és terrorisme.

    El terrorisme és calculat per intimidar i, per tant, paralitzar a la gent. L’acció directa, d’altra banda, està destinada a inspirar i motivar a les persones demostrant el poder que tenen els individus per aconseguir els seus propis objectius. Mentre que el terrorisme és el domini d’una classe especialitzada que busca adquirir poder per si sola, l’acció directa demostra possibilitats que altres poden fer servir, empoderant les persones per prendre el control de les seves pròpies vides. Com a màxim, una acció directa determinada pot obstaculitzar les activitats d’una corporació o institució que els activistes perceben que estan cometent una injustícia, però això és simplement una forma de desobediència civil, no de terrorisme.

    1. L’acció directa és violenta.

    Dir que és violent destruir la maquinària d’una constructora que arrasa amb el territori o trencar finestres pertanyents a una immobiliària que promou l’especulació i els desnonaments és prioritzar la propietat sobre la vida humana i animal. Aquesta objecció a l’acció directa valida subtilment la violència contra els éssers vius centrant tota l’atenció en els drets de propietat i s’allunya de qüestions més fonamentals com la necessitat de llar, abric, aire net, aigua potable, terra fértil, aliments lliures de tòxics…

    1. L’acció directa no és expressió política, sinó activitat criminal.

    Per desgràcia, si una acció és il·legal o no, és una mesura deficient de destriar si és justa o no. Les lleis franquistes eren, després de tot, lleis. Oposar-se a una acció perquè és il·legal és deixar de costat la qüestió més important de si és ètica o no. Argumentar que sempre hem d’obeir les lleis, fins i tot quan les considerem poc ètiques o per aplicar condicions poc ètiques, és suggerir que els pronunciaments arbitraris de l’establishment legal posseeixen una autoritat moral superior a les nostres consciències, i exigir complicitat davant la injustícia. Quan les lleis protegeixen la injustícia, l’activitat il·legal no és un vici, i la docilitat respectuosa amb la llei no és una virtut.

    1. L’acció directa és innecessària quan les persones tenen llibertat d’expressió.

    En una societat dominada per mitjans corporatius cada vegada més dogmàtics, pot ser gairebé impossible iniciar un diàleg públic sobre un tema tret que es produeixi alguna cosa que li cridi l’atenció. En aquestes condicions, l’acció directa pot ser un mitjà per a alimentar la llibertat d’expressió, no per a estrènyer-la. De la mateixa manera, quan les persones que d’altra manera s’oposarien a una injustícia han acceptat que és inevitable, no n’hi ha prou amb parlar-ne: cal demostrar que és possible fer alguna cosa sobre aquest tema.

    5. L’acció directa aïlla

    Al contrari, moltes persones que es troben aïllades de la política de partits tradicionals estan inspirades i motivades per l’acció directa. Diferents persones troben diferents enfocaments que conviuen; un moviment que ha de ser de base àmplia ha d’incloure un ampli ventall d’opcions. De vegades les persones que comparteixen els objectius d’aquells que practiquen l’acció directa mentre s’oposen als seus mitjans gasten tota la seva energia deslegitimant una acció que s’ha dut a terme. En fer-ho, arrenquen la derrota de les mandíbules de la victòria: farien millor aprofitar l’oportunitat per centrar tota l’atenció en els problemes plantejats per l’acció.

    1. Les persones que practiquen l’acció directa haurien de treballar a través dels canals polítics establerts.

    Moltes persones que practiquen l’acció directa també treballen dins del sistema. El compromís d’utilitzar tots els mitjans institucionals per a resoldre els problemes no exclou necessàriament un compromís igual per a continuar lluitant allà a on aquests mitjans s’abandonen.

    1. L’acció directa és excloent.

    Algunes formes d’acció directa no estan obertes a tothom, però això no significa necessàriament que no tenguin valor. Tothom té diferents preferències i capacitats, i hauria de ser lliure d’actuar segons elles. La qüestió important és com es poden integrar els diferents enfocaments dels individus i grups que comparteixen els mateixos objectius a llarg termini de manera que es complementin entre si.

    1. L’acció directa és covarda.

    Aquesta acusació la fan gairebé sempre aquells que tenen el privilegi de parlar i actuar en públic sense por de repercussions: és a dir, aquells que tenen poder en aquesta societat, i aquells que accepten obedientment el seu poder. Haurien d’haver demostrat els herois de la Resistència francesa el seu coratge i la seva rendició de comptes actuant contra l’exèrcit d’ocupació nazi a plena llum del dia, condemnant-se així a la derrota? Per això, en una nació cada vegada més atemorida per la policia i la vigilància estatal de gairebé tothom, és d’estranyar que aquells que expressen dissidència vulguin protegir la seva privacitat mentre ho fan?

    1. L’acció directa és practicada només per estudiants universitaris / nens rics privilegiats / persones pobres desesperades / etc.

    Aquesta acusació es fa gairebé sempre sense fer referència a fets concrets, com un despropòsit. De fet, l’acció directa és i ha estat practicada durant molt de temps en una varietat de formes per persones de tots els àmbits de la vida. L’única excepció possible a això serien els membres de les classes més riques i poderoses, que no tenen necessitat de practicar cap mena d’acció il·legal o controvertida perquè, precisament, els canals polítics establerts s’adapten perfectament a les seves necessitats.

    1. L’acció directa és obra d’agents provocadors.

    Aquesta és una altra especulació que es fa generalment a distància, sense proves concretes. Al·legar que l’acció directa és sempre obra dels provocadors de la policia és desempoderador: descarta la possibilitat que els activistes puguin fer aquestes coses per si mateixos, sobreestimant els poders de la intel·ligència policial i reforçant la il·lusió que l’Estat és omnipotent. Així mateix, descarta preventivament el valor i la realitat d’una diversitat de tàctiques. Quan la gent se sent amb dret a fer afirmacions infundades que tota tàctica de la qual desaproven és una provocació policial, això obstrueix la possibilitat mateixa d’un diàleg constructiu sobre les tàctiques adequades.

    1. L’acció directa és perillosa i pot tenir repercussions negatives per als altres.

    L’acció directa pot ser perillosa en un clima polític repressiu, i és important que els qui la practiquen facin tot el possible per no posar en perill als altres. No obstant això, això no és necessàriament una objecció a ella, al contrari, quan es torna perillós actuar fora dels canals polítics establerts, és encara més important fer-ho. Les autoritats poden utilitzar accions directes com a excuses per atemorir innocents, com va fer Hitler quan es va incendiar el Reichstag, però els que estan en el poder són els que han de respondre per les injustícies que cometen en fer-ho, no els que s’oposen a ells. De la mateixa manera, encara que les persones que practiquen l’acció directa poden córrer riscos, davant una injustícia insuportable pot ser més perillós i irresponsable deixar-la incontestable.

    1. L’acció directa mai aconsegueix res.

    Tot moviment polític efectiu al llarg de la història, des de la lluita per la jornada laboral de vuit hores fins a la lluita pel sufragi femení, ha fet ús d’alguna forma d’acció directa. L’acció directa pot complementar altres formes d’activitat política de diverses maneres. Si no per una altra raó, serveix per a subratllar la necessitat de reformes institucionals, donant-li a aquells que les impulsen més palanques per a negociar; però pot anar més enllà d’aquest paper de suport per suggerir la possibilitat d’una organització completament diferent de la vida humana, en la qual el poder es distribueix per igual i totes les persones tenen una veu igual i directa en tots els assumptes que les afecten.

    Text original de CrimethInc traduït i reinterpretat per la redacció de Contrasaig.

  • [Article] La tempesta perfecta

    [Article] La tempesta perfecta

    El problema de l’habitatge a les Illes Balears només l’arreglarem juntes i empoderades

    El problema de l’habitatge ha posat milers de famílies i persones joves en situació de vulnerabilitat. És, sens dubte, un dels principals reptes socials, econòmics i polítics que la societat balear ha d’afrontar i solucionar. Aquestes dinàmiques compartides amb gran part d’altres territoris de l’Estat i d’Europa i l’extrema dependència de la indústria turística aguditzen tant les conseqüències, com les dificultats de revertir la situació. Ens trobam idò enfrontades a una tempesta perfecta.

    Els desencadenants de la nostra tempesta

    Sense perdre de vista la causa principal, que no és una altra que la transformació de l’habitatge en una mercaderia per part de les forces especulatives del capitalisme, centrarem l’atenció en l’efecte d’aquests processos a ca nostra.

    Aspectes estructurals

    Consideram com a fenòmens estructurals d’alta incidència en l’actual problema de l’habitatge aquests tres aspectes: les polítiques estatals d’habitatge des de la dècada dels 80; les
    dinàmiques de flux de capitals internacionals desregularitzats i les conseqüències del model de desenvolupisme econòmic.

    Pel que fa al primer punt, coincidim amb l’anàlisi de molts experts que el principal aspecte a destacar de les polítiques d’habitatge és precisament la seva absència. Des de l’inici de la democràcia, l’habitatge va ser exclòs de l’estat social, a diferència de l’educació o la salut. Aquest fet, ha influït de manera decisiva en els consensos socials. Els sistemes sanitaris i educatius actuals son assumits i defensats per la majoria social, metre que l’especulació amb l’habitatge es considera un fet natural fins i tot per part de militants de partits de l’esquerra.

    El resultat d’aquesta manca de polítiques a les Balears és reflecteix en una de les taxes més baixes d’Europa d’oferta d’habitatge protegit i social amb només un 1,6% del parc residencial d’Habitatges de Protecció Oficial, en endavant HPO, tot i que la mitjana europea es troba al voltant del 9%.

    El panorama encara s’invisibilitza més a causa dels interessos de les promotores i constructores que operen en el nostre territori en el negoci altament lucratiu de l’habitatge de luxe, dissenyat i pensat per cobrir la demanda d’un mercat totalment allunyat de les necessitats bàsiques de la majoria de la població resident. Intentar cercar promotors disposats a impulsar qualsevol tipus d’HPO a les Balears, és una autèntica quimera.

    Malauradament, les expectatives de millora són nul·les. Les recents lleis d’urbanisme aprovades pel Govern Balear, van en la línia d’aprofitar l’actual crisi per a crear nous negocis immobiliaris:ransformant sòl rústic en edificable, aprovant promocions on gran part dels habitatges seran de preu lliure i mancades de compromís de dotació dels equipaments necessaris quegaraneixin la qualitat de vida dels nous residents i de les zones adjacents ja poblades.

    Per altra banda, la liberalització del fluxe de capitals a Europa i, en general, a l’economia global, han incentivat l’entrada de fons d’inversió i d’altres tipus de persones jurídiques en el mercat de compra-venda immobiliària. Així, a Palma el darrer any el 54% dels habitatges d’ús residencial donats d’alta, ho varen ser per part de persones jurídiques , i d’aquests el 93% els varen donar d’alta empreses. La compra d’habitatges residencials per part d’empreses s’ha incrementat un 81% en els darrers cinc anys. Un 79% d’aquests propietaris estan en possessió de vuit o més habitatges. Les claus de bona part dels habitatges de Palma estanen mans d’empreses i no de les famílies residents. Un bon indicador de la tendència predadora del mercat immobiliari especulatiu.

    No menys important és la clara tendència del mercat a concentrar la propietat en un nombre cada vegadamenor de tenidors. Les Balears han tengut històricament un gran desequilibri entre la població propietària i la desposseïda, que s’accentuà amb l’inici del desenvolupament turístic i l’arribada dels treballadors, i les seves famílies, necessarisper a donar servei i construir les infraestructures necessàries. Segons lesdades actuals només el 50% de la població propietària ho són només d’un sol habitatge i el 12,2 % de les propietats estan en mans de tenidors amb més de cinc propietats.

    L’efecte especulador sobre el parc residencial a les Balears és demolidor. Segons l’informe anual del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (MITMA) de 2023, el preu mitjà
    de l’habitatge lliure a les Illes Balears va arribar alss 3.612 €/m² el quart trimestre de 2023, una xifra que suposa un increment interanual del 8,2% i situa l’arxipèlag com la comunitat
    autònoma amb els preus més alts després de Madrid i Catalunya. Aquesta tendència a l’alça es repeteix tant en la compravenda d’habitatgescom de lloguer. El portal immobiliari Idealista situa el preu de lloguer del metre quadrat al 2024 en una mitjana de 17,8€/m2, amb un increment de més del 10% sobre l’any anterior , convertint-se en la segona comunitat més cara de l’estat només per darrere de Madrid. A municipis extremadament tensionats com ara Palma, Eivissa o Calvià, el preu del lloguer supera els 20€/m2.

    Quan parlam del model de desenvolupisme econòmic a les Balears, ens referim gairebé al monocultiu turístic, fonamentalment de “sol i platja”. Per tal d’entendre la situació de l’habitatge a les Balears és imprescindible tenir en compte la pressió turística. Les Balears reben més de 16,4 milions de visitants internacionals l’any (INE, 2023), el que incrementa la demanda de segones residències i lloguers vacacionals. Segons l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAT), el 18% del parc residencial està destinat a usos no habituals, principalment lloguer turístic o segones residències. Aquesta realitat es tradueix en una competència directa amb la població local, ja que molts habitatges es desvien del mercat tradicional al mercat vacacional a través de plataformes com Airbnb. L’informe de l’Observatori de l’Habitatge de les Illes Balears (2023) calcula que hi ha prop de 25.000 habitatges dedicats a lloguer turístic legal, sense comptar l’oferta il·legal, que es manté elevada tot i els controls.

    A aquesta pressió turística sobre la disponibilitat d’habitatges cal afegir les condicions laborals associades a aquest sector. D’acord amb l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’INE (2023), el salari mitjà brut anual a les Balears és de 22.400 €, baix de la mitjana estatal. Aquesta situació, sumada a la temporalitat i a la precarietat laboral,especialment accentuades al sector serveis, limita encara més la capacitat d’accés a l’habitatge de la població resident. Així mateix, l’informe de Càritas Diocesana de Mallorca (2023) adverteix que la pobresa residencial i el sensellarisme han augmentat un 19% en dos anys, especialment entre famílies monoparentals, persones migrades i joves.

    Conseqüències socials de la tempesta

    Aquesta escalada de preus ha generat una situació d’emergència habitacional. L’Observatori Social de les Illes Balears (OSIB) estima que el 39,1% de les llars balears destinen més del 30% dels seus ingressos mensuals al pagament de l’habitatge, superant el llindar recomanat per les Nacions Unides per a garantir una vida digna (ONU-Hàbitat).

    El Banc d’Espanya també alerta que la taxa d’esforç hipotecari a les Balears és la més alta de l’Estat, amb una mitjana del 51,2% dels ingressos destinats al pagament de la hipoteca en el cas de les noves adquisicions (Banc d’Espanya, Informe Econòmic Regional, 2023).

    A més, la dificultat d’accés a l’habitatge és especialment crítica en el cas de la població jove: segons el Consell de la Joventut de les Illes Balears (2023), només el 14% del jovent de menys de 30 anys viu emancipat, la xifra més baixa des de 2002.

    La falta d’habitatge assequible ha provocat processos d’expulsió de residents, sobretot a nuclis turístics i centres urbans. Municipis com ara Eivissa, Sant Antoni de Portmany, Sóller o Formentera han vist com part de la població local es traslladava cap a zones menys cèntriques o a illes manco tensionades en la sevacerca d’habitatge assequible. Trobar un habitatge a Palma per menys de 1.000 € és una quimera ara mateix.

    Paral·lelament, s’ha accentuat la gentrificació: l’arribada de residents estrangers amb major poder adquisitiu i l’increment de la inversió immobiliària internacional han transformat barris i pobles sencers, elevant encara més els preus i modificant el teixit social.

    Respostes socials a la tempesta

    L’administració balear està centrant la seva activitat en defensar els interessos dels propietaris, així ho va dir la presidenta Margalida Prohens en seu parlamentària, i en alliberar–encara més- el sòl urbanitzable i rústic disponible a les Illes que està provocant un increment del preu del sòl. Al mateix temps que, en aquesta legislatura, després de tres anys, l’Institut Balear de l’Habitatge no ha començat la construcció de cap promoció.

    Ens trobam en una situació en que no s’esperen solucions des de l’àmbit institucional, així que haurem de ser la societat organitzada els qui tensem la situació i la facem visible. No ens és possible, perquè no tenim cap altra alternativa com a individus, quedar-nos quietes mentre els preus pugen, els contractes no es renoven, ens expulsen constantment i quan ja es normalitza que famílies senceres visquin en habitacions.

    Com a societat, com a persones, hem de dir prou amb contundència. Els preus dels lloguers han de baixar. Els contractes han de ser indefinits. Les persones hem de tenir la seguretat de tenir una casa. Les persones hem de poder crear vides. Les persones hem de poder arribar a final de mes. Balears ha de ser tota una gran zona tensionada, no tenim cap municipi que s’escapi de la sangria dels preus de l’habitatge.

    Entenem que només col·lectivament crearem les condicions perquè els drets bàsics siguin una realitat. L’habitatge és un dret que té incidència en comes desenvolupen els altres drets. Ens cal
    mobilització, en què en tots els àmbits de lluita i de la societat es prengui consciència que la problemàtica de l’habitatge és central i que treballam en un front comú. Hem de crear les condicions socials, i possiblement faci falta confrontar, perquè sigui indispensable fer polítiques d’habitatge a favor dels llogaters, recuperar els habitatges que han deixat de tenir un ús residencial, fer baixar els preus i que, en cas de desnonaments, aquests es produeixin amb alternativa habitacional.

    En els darrers anys hi ha hagut diferents mobilitzacions i col·lectius en defensa del dret a l’habitatge. La feina realitzada per Stop Desnonaments en el passat i la que encara fan la PAH
    Mallorca i el Sindicat d’Habitatge de Palma ha estat de gran valor’han trobat amb una onada de desnonaments, pujades de preu i situacions en què és indispensable una gran participació
    social per al fer-hi front. S’han trobat, en moltes ocasions, molt sols. Com a societat hem de repensar, on hem estat cadascun de nosaltres quan milers de famílies han estat amb problemes? Un hip hip hip HURRA per a qui ha estat posant el cos i la ment en lluitar pel dret a l’habitatge. Ens cal una participació conjunta, i en aquesta línia feim una crida a la generació de xarxes i sinèrgies de moviments socials i una crida a participar d’ells.

    Hi ha diferents opcions per a participar del moviment per l’habitatge a Mallorca. Dissabte, veniu a la presentació del Sindicat de Llogateres i llavors participar de les següents convocatòries. Els dimecres, al Centre Flassaders, anau a organitzar-vos amb la PAH Mallorca. Els dijous, apropar-vos a la plaça de Pere Garau per a participar de l’assemblea del Sindicat d’Habitatge de Palma. I es fa necessari crear altres moviments al voltant dels diferents pobles. El moviment per a l’habitatge necessita gent, finançament i la creació d’un imaginari comú que ens alci i converteixi les víctimes de la crisi de l’habitatge en els protagonistes.

    El dret a l’habitatge només ho serà si ens trobam organitzades. Les institucions i els propietaris no ens donaran res. Des de baix, les llogateres, contra el rendisme. No n’hi ha d’altra

    Autoria: Grup Motor del Sindicat de Llogateres de Mallorca

    Fediverse Reactions

  • Presentació

    El saig antigament era un funcionari de les corts que s’encarregava d’executar les resolucions judicials, de fer les citacions, d’encalçar els delinqüents i d’executar les penes.

    A Mallorca era l’encarregat de fer les citacions, les crides i altres manifestacions de l’autoritat municipal.

    Des de la desaparició de contrainfo.cat i Aguait.cat el moviment popular de Mallorca ha restat orfe de mitjans de comunicació digitals independents que donessin veu als seus anàlisi i accions.

    Els moviments polítics han reclós la seva comunicació a les xarxes socials privatives. En un sistema comunicatiu dominat pel tecnofeudalisme de les notificacions móbils, el click bait, les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria, a on les dinàmiques de consum, immediatesa i publicitat condicionen la informació a la seva adaptació a l’Espectacle, és més necessari que mai disposar de mitjans de comunicació lliures que promoguin la reflexió crítica i reposada, garanteixin la privacitat i difonguin l’activitat política sense filtres ni ànim de lucre.

    Com les companyes de Convoca-la Mallorca, volem trencar amb “el cercle viciós de coŀlectius que estan a les xarxes socials capitalistes perquè “és on està la gent”, i persones que estan en aquestes xarxes perquè s’hi “assabenten de tot”, és a dir, que hi ha coŀlectius afins que publiquen.”

    I com les amigues de la revista nosaltres, «l’objectiu del col·lectiu és potenciar i visibilitzar les diferents lluites, destapar i evidenciar els diversos complots de qui estan en el poder, i reflectir les preocupacions que envolten el nostre dia a dia.«

    Contrasaig és una eina autogestionada al servei de l’expressió dels moviments socials mallorquins. Una peça més de l’entramat logístic per a l’entorn contestatari de Mallorca. Un espai per a recepcionar, emmagatzemar i divulgar textos, vídeos, imatges, recursos, accions… de forma gratuïta, segura i autònoma.

    Per tal de garantir aquests criteris, Contrasaig s’allotja als servidors d’Autistici/Inventati, una xarxa de proveïment de serveis d’internet per a lluites i col·lectius d’arreu del món que minimitza les dades recollides, empra codi lliure, no monetitza l’activitat, permet l’anonimat i és antagonista a les institucions dominants.

    Si «el sistema de comunicació serà el sistema nirviós de les societats, la font i el destí de tot poder», l’exercici de la contrainformació serà el catalitzador de la crítica social, el cortocircuit dels fluxos epistèmics de la dominació, l’altaveu de les silenciades.

    Contrasaig, Setembre 2025.