L’acció directa–això és, qualsevol tipus d’acció que sobrepassi els canals establerts per a aconseguir els seus objectius de manera directa–té una llarga i rica herència a Mallorca, des de sa Dragonera i més enllà. Malgrat això, hi ha molts malentesos sobre ella, en part a causa de la forma en què s’ha distorsionat en els mitjans corporatius.
- L’acció directa és terrorisme.
El terrorisme és calculat per intimidar i, per tant, paralitzar a la gent. L’acció directa, d’altra banda, està destinada a inspirar i motivar a les persones demostrant el poder que tenen els individus per aconseguir els seus propis objectius. Mentre que el terrorisme és el domini d’una classe especialitzada que busca adquirir poder per si sola, l’acció directa demostra possibilitats que altres poden fer servir, empoderant les persones per prendre el control de les seves pròpies vides. Com a màxim, una acció directa determinada pot obstaculitzar les activitats d’una corporació o institució que els activistes perceben que estan cometent una injustícia, però això és simplement una forma de desobediència civil, no de terrorisme.
- L’acció directa és violenta.
Dir que és violent destruir la maquinària d’una constructora que arrasa amb el territori o trencar finestres pertanyents a una immobiliària que promou l’especulació i els desnonaments és prioritzar la propietat sobre la vida humana i animal. Aquesta objecció a l’acció directa valida subtilment la violència contra els éssers vius centrant tota l’atenció en els drets de propietat i s’allunya de qüestions més fonamentals com la necessitat de llar, abric, aire net, aigua potable, terra fértil, aliments lliures de tòxics…
- L’acció directa no és expressió política, sinó activitat criminal.
Per desgràcia, si una acció és il·legal o no, és una mesura deficient de destriar si és justa o no. Les lleis franquistes eren, després de tot, lleis. Oposar-se a una acció perquè és il·legal és deixar de costat la qüestió més important de si és ètica o no. Argumentar que sempre hem d’obeir les lleis, fins i tot quan les considerem poc ètiques o per aplicar condicions poc ètiques, és suggerir que els pronunciaments arbitraris de l’establishment legal posseeixen una autoritat moral superior a les nostres consciències, i exigir complicitat davant la injustícia. Quan les lleis protegeixen la injustícia, l’activitat il·legal no és un vici, i la docilitat respectuosa amb la llei no és una virtut.
- L’acció directa és innecessària quan les persones tenen llibertat d’expressió.
En una societat dominada per mitjans corporatius cada vegada més dogmàtics, pot ser gairebé impossible iniciar un diàleg públic sobre un tema tret que es produeixi alguna cosa que li cridi l’atenció. En aquestes condicions, l’acció directa pot ser un mitjà per a alimentar la llibertat d’expressió, no per a estrènyer-la. De la mateixa manera, quan les persones que d’altra manera s’oposarien a una injustícia han acceptat que és inevitable, no n’hi ha prou amb parlar-ne: cal demostrar que és possible fer alguna cosa sobre aquest tema.
5. L’acció directa aïlla
Al contrari, moltes persones que es troben aïllades de la política de partits tradicionals estan inspirades i motivades per l’acció directa. Diferents persones troben diferents enfocaments que conviuen; un moviment que ha de ser de base àmplia ha d’incloure un ampli ventall d’opcions. De vegades les persones que comparteixen els objectius d’aquells que practiquen l’acció directa mentre s’oposen als seus mitjans gasten tota la seva energia deslegitimant una acció que s’ha dut a terme. En fer-ho, arrenquen la derrota de les mandíbules de la victòria: farien millor aprofitar l’oportunitat per centrar tota l’atenció en els problemes plantejats per l’acció.
- Les persones que practiquen l’acció directa haurien de treballar a través dels canals polítics establerts.
Moltes persones que practiquen l’acció directa també treballen dins del sistema. El compromís d’utilitzar tots els mitjans institucionals per a resoldre els problemes no exclou necessàriament un compromís igual per a continuar lluitant allà a on aquests mitjans s’abandonen.
- L’acció directa és excloent.
Algunes formes d’acció directa no estan obertes a tothom, però això no significa necessàriament que no tenguin valor. Tothom té diferents preferències i capacitats, i hauria de ser lliure d’actuar segons elles. La qüestió important és com es poden integrar els diferents enfocaments dels individus i grups que comparteixen els mateixos objectius a llarg termini de manera que es complementin entre si.
- L’acció directa és covarda.
Aquesta acusació la fan gairebé sempre aquells que tenen el privilegi de parlar i actuar en públic sense por de repercussions: és a dir, aquells que tenen poder en aquesta societat, i aquells que accepten obedientment el seu poder. Haurien d’haver demostrat els herois de la Resistència francesa el seu coratge i la seva rendició de comptes actuant contra l’exèrcit d’ocupació nazi a plena llum del dia, condemnant-se així a la derrota? Per això, en una nació cada vegada més atemorida per la policia i la vigilància estatal de gairebé tothom, és d’estranyar que aquells que expressen dissidència vulguin protegir la seva privacitat mentre ho fan?
- L’acció directa és practicada només per estudiants universitaris / nens rics privilegiats / persones pobres desesperades / etc.
Aquesta acusació es fa gairebé sempre sense fer referència a fets concrets, com un despropòsit. De fet, l’acció directa és i ha estat practicada durant molt de temps en una varietat de formes per persones de tots els àmbits de la vida. L’única excepció possible a això serien els membres de les classes més riques i poderoses, que no tenen necessitat de practicar cap mena d’acció il·legal o controvertida perquè, precisament, els canals polítics establerts s’adapten perfectament a les seves necessitats.
- L’acció directa és obra d’agents provocadors.
Aquesta és una altra especulació que es fa generalment a distància, sense proves concretes. Al·legar que l’acció directa és sempre obra dels provocadors de la policia és desempoderador: descarta la possibilitat que els activistes puguin fer aquestes coses per si mateixos, sobreestimant els poders de la intel·ligència policial i reforçant la il·lusió que l’Estat és omnipotent. Així mateix, descarta preventivament el valor i la realitat d’una diversitat de tàctiques. Quan la gent se sent amb dret a fer afirmacions infundades que tota tàctica de la qual desaproven és una provocació policial, això obstrueix la possibilitat mateixa d’un diàleg constructiu sobre les tàctiques adequades.
- L’acció directa és perillosa i pot tenir repercussions negatives per als altres.
L’acció directa pot ser perillosa en un clima polític repressiu, i és important que els qui la practiquen facin tot el possible per no posar en perill als altres. No obstant això, això no és necessàriament una objecció a ella, al contrari, quan es torna perillós actuar fora dels canals polítics establerts, és encara més important fer-ho. Les autoritats poden utilitzar accions directes com a excuses per atemorir innocents, com va fer Hitler quan es va incendiar el Reichstag, però els que estan en el poder són els que han de respondre per les injustícies que cometen en fer-ho, no els que s’oposen a ells. De la mateixa manera, encara que les persones que practiquen l’acció directa poden córrer riscos, davant una injustícia insuportable pot ser més perillós i irresponsable deixar-la incontestable.
- L’acció directa mai aconsegueix res.
Tot moviment polític efectiu al llarg de la història, des de la lluita per la jornada laboral de vuit hores fins a la lluita pel sufragi femení, ha fet ús d’alguna forma d’acció directa. L’acció directa pot complementar altres formes d’activitat política de diverses maneres. Si no per una altra raó, serveix per a subratllar la necessitat de reformes institucionals, donant-li a aquells que les impulsen més palanques per a negociar; però pot anar més enllà d’aquest paper de suport per suggerir la possibilitat d’una organització completament diferent de la vida humana, en la qual el poder es distribueix per igual i totes les persones tenen una veu igual i directa en tots els assumptes que les afecten.
Text original de CrimethInc traduït i reinterpretat per la redacció de Contrasaig.