DIRECTA AL GRA:

La nostra civilització està en col·lapse.

Aquest col·lapse està ben documentat: filòsofs, científics, polítics, estrategues militars, economistes i fins i tot la NASA han començat a fer sonar l’alarma per la catàstrofe ecològica, la singularitat tecnològica i el col·lapse general de la vida tal com la coneixem. Els presentadors de notícies no semblen menys espantats que la franja ecologista i de supervivència del passat: l’Àrtic s’està fonent, els adolescents japonesos es neguen a tenir relacions sexuals, una empresa privada vol construir una colònia a Mart, Europa està sent saquejada per manifestants encaputxats i els humans podrien extingir-se a finals de segle.

A través de tot això, al precipici de la bogeria, hi ha qui s’organitza per salvar la humanitat dissolent tota la vida cívica en un continu de guerra . Els urbanistes treballen al costat d’especialistes militars. Els SmartGrowthers i els capitalistes verds esperen mantenir els nivells actuals d’explotació sense aparcaments ni combustibles fòssils. Els cibernetistes ja no poden amagar les seves fantasies imperials: » imagineu-vos carregar una ment criminal a un ordinador per simular l’empresonament etern! Penseu en tots els recursos que podríem estalviar! « . Mantenint-ho tot unit hi ha els ciutadans que anhelen tranquil·litat, que defensaran aquesta civilització i les seves falses idees, igual que tants camperols van lluitar per Lluís XVI, el tsar Nicolau i un milió d’altres règims moribunds.

I, tanmateix, una lluita global —una lluita global tremenda— ha sorgit d’aquest edifici que s’esfondra. Una onada insurreccional ha inundat tots els continents habitats. Tunísia, Egipte, Espanya, Grècia, Itàlia, els Estats Units, Líbia, Síria, França, Xile, Japó, Canadà, Brasil, Turquia, Bòsnia, Taiwan, Ucraïna i més enllà. A tot arreu la gent ha decidit lluitar per una altra manera de ser, per una vida que realment valgui la pena viure. Les mateixes tècniques apareixen arreu del món i s’han refinat per a les condicions locals: l’ocupació de places i edificis, barricades en flames, la reapropiació i la comunització automàtica d’aliments i roba, manifestacions amb màscara, còctels molotov, clíniques al carrer, pirateria i filtracions d’informació, bloquejos d’autopistes i vagues. El 2008, vam veure amb admiració com Grècia estava engolida per les flames. Avui, escenes com aquesta són sorprenentment normals. No esperem que aquest escenari acabi aviat.

En resum, hi ha un bàndol organitzat per preservar aquesta civilització a través de cada crisi que significa el seu col·lapse imminent, i hi ha un bàndol que s’organitza per marcar el començament d’un futur molt diferent del que ens espera. Aquests dos bàndols, situats a banda i banda d’un ordre en col·lapse, són les forces que constitueixen una guerra civil global. Aquest conflicte no es pot reduir a un debat sobre qui hauria de dirigir el govern, ni quin tipus de govern hauríem de tenir. Aquest conflicte transcendeix qüestions d’economia o desigualtat social. Aquest conflicte té a veure amb el futur de la vida humana i no humana, amb què significa estar viu en una època on tota interacció social produeix informació informatitzada. Hem entrat en una nova era geològica marcada en la seva aparició per una tragèdia fantàstica. Hem d’abordar les preguntes reals del nostre temps: què significa ser humà al segle XXI ? Com ​​ens alimentarem en un desert, en un erm nuclear, entre les cendres d’una ciutat? Com ​​tanquem una metròpoli? Com ​​ens reunim amb els que estan atrapats en el desastre rural-suburbà? Com ​​perseguim els nostres desitjos? Amb qui vivim — i com? Com ​​aprenem? Com ​​ens estimem a nosaltres mateixos i els uns als altres? Hem d’estar disposats a veure la nostra situació tal com és i a donar respostes pràctiques a aquestes preguntes. Tot el món està en joc.

Ens agradaria que cada esdeveniment insurreccional, presenciat a escala mundial, es fes permanent. Ens agradaria viure dins d’aquests fenòmens, dins d’aquestes comunes que s’alimenten a si mateixes, es vesteixen, debaten, ballen juntes, lluiten juntes, es lamenten juntes i s’expandeixen. Diversos obstacles s’acosten a nosaltres: diverses respostes prefabricades a les preguntes que mai no hauríem d’haver fet, filferro espinós a les vores del camí per impedir-nos vagar per altres llocs. I ara què? Ens agradaria trencar-ho, ara mateix, acabar-ho de debò amb tot plegat, però al final, la força del nostre «no» depèn del poder col·lectiu que hi ha al darrere. Aquest poder s’ha de construir.

Aconseguir propietats. Ràdio pirata. Construir fogons. Apreneu a cuinar. Apreneu idiomes. Aconseguiu armes. Obriu tendes ambulants i negocis. Ocupeu edificis. Munteu cafeteries. Restaurants. Pizzeries. Llibreries. Permacultura. Cureu ferides. Maquinària. Olles gegants. Horts. Construïu amistats. Adquiriu equip de cinema i feu documentals. Parleu amb vells camarades. Apreneu arts marcials, llegiu. Viatgeu. Apreneu els uns dels altres. Escriure diaris. Supereu els moments difícils. Saquegeu. Organitzeu reunions regionals. Escriure diaris interns. Refineu l’art del sabotatge. Distribuïu contrainformació. Impremtes offset. Matèries primeres i mitjans de producció. Tres mil bols de càmping. Motxilles de supervivència. Llavors orgàniques. Comparteix pensaments, sentiments i practica. Aprendre història i aprendre de la història. Construïu taules. Feu art. Aneu al bosc. Retirs d’estiu. Festes de ball. Aconseguiu cotxes. Robeu diners. Acosteu-vos els uns als altres. Comenceu disturbis incontrolables.

Durant els darrers quatre anys, hem començat deliberadament i serendipitosament el procés de constituir-nos com una força material i insurreccional. Ens hem trobat als parcs i als carrers, transformats com tot ho era durant aquells mesos d’Occupy. Tot i que la nostra història té els seus orígens en trobades casuals —instituts, espectacles punk, escenes artístiques, cafeteries, bars—, situem l’emergència del nostre poder col·lectiu en l’onada de malestar que hem contribuït a donar forma. Al llarg del camí, ens hem inspirat molts altres que s’han organitzat a la seva manera: col·lectius de hackers, agricultors urbans, espais d’art DIY, sectes de crisi i estafadors quotidians.

En aquest temps, hem après bé que l’entorn que habitem actualment —diguem-ne capitalisme, civilització, imperi, Occident— està construït per evitar la fundació de qualsevol amenaça real al sistema actual. Les identitats polítiques que se’ns ofereixen —anarquista, ecologista, marxista, socialista— es van construir per a un moment històric que ja ha passat. Durant dècades, no s’han equipat amb els mitjans per lluitar realment. Deixem enrere el bagatge que ens va deixar febles i carregats, però encara ens aferrem allò que ens ha donat força. A mesura que hem lluitat junts, a mesura que hem envellit, ens hem enfrontat a diverses forces que han amenaçat, i encara amenacen, de separar-nos. Contra la tendència a allunyar-nos, a perdre’ns, a tornar a la solitud solitària de la normalitat capitalista, a immergir-nos en la negativitat, hem optat per aferrar-nos els uns als altres. Aquesta no és només una decisió teòrica, sinó una pràctica viscuda. ​​Havent presenciat el fet que tot moviment social i tota lluita acaben per no haver creat les condicions per a la seva supervivència, hem optat per crear una ofensiva que pugui sostenir-se.

Hem de descobrir en cada moment allò que ens posa en contacte amb el nostre poder, amb el nostre potencial. Hem de derrotar allò que ens en separa.

El procés de construcció d’una força ja ha començat i requereix infinits nous inicis, inicis que es produeixin dins del que és immediatament present i disponible. Amb aquest text, pretenem incitar la formació d’un territori revolucionari a tota la regió. Escrivim per respondre a la pregunta que ens fem i que ens fan diàriament: «Però realment, què hauríem de fer?» Hem passat massa temps evitant una resposta i hem trobat que les respostes comunes s’han empobrit. Massa sovint, les persones que coneixem només troben breument la possibilitat de viure de manera diferent i o bé es perden en la compulsió de tornar a la normalitat o bé confonen una comunitat política existent com l’única oportunitat per començar. Si bé les amistats són crucials per a la nostra lluita, creiem de tot cor en la capacitat de tothom per començar immediatament el procés de construcció d’una força revolucionària des d’on sigui que es trobi. No cal dir que no hi ha guardians: qualsevol persona, en qualsevol lloc, pot i ha de començar des d’on sigui. Immediatament.

A continuació, presentarem la nostra visió d’un possible futur proper i oferirem passos per a la seva realització, des d’una posició inicial feble d’aïllament fins a una situació de força revolucionària cada cop més gran. La visió és una que hem elaborat junts al llarg de diversos anys: en viatges en cotxe i converses nocturnes, en bars i parcs, amb camarades de la nostra ciutat i d’arreu del món. Els suggeriments pràctics que s’inclouen aquí s’han d’entendre com a possibilitats reals, cadascuna connectada a la següent en la coherència d’una estratègia. Us demanem que penseu en la vostra pròpia vida, els vostres amics, les vostres pròpies inclinacions, i que considereu plenament, més enllà del que s’expressa aquí, la possibilitat de fer una ruptura permanent .

Una cosa està clara des del principi: no hi ha cap manera que cap de nosaltres pugui tenir èxit sol. El que es requereix és alguna cosa que transcendeixi «jo» com a actor individual i totes les maneres en què m’han ensenyat a relacionar-me amb el meu món, els meus amics, amb mi mateix. Per tant, el primer pas pràctic en una guerra contra l’statu quo: trobar-nos els uns als altres.

En realitat, els possibles insurgents són a tot arreu. On el moviment obrer tenia fàbriques per trobar-se i la vaga per revelar els covards, nosaltres tenim tot l’espai metropolità per connectar i innombrables mètodes de subversió per identificar qui és qui: els disturbis, els robatoris, el bloqueig, l’ocupació. Cafès, restaurants, bars, gimnasos, universitats, horts comunitaris, llibreries, cercles de lectura, galeries d’art, parcs, conferències de hackers, mercats de pagesos, salons: tots aquests llocs estan travessats per línies d’antagonisme, per bàndols i partidistes, conflictes i conseqüències, que s’amaguen just sota la superfície del discurs civil. Amb una certa atenció, podem ser sensibles a aquests antagonismes. Per a nosaltres, això significa que els possibles camarades s’amaguen en llocs on normalment no pensaríem a buscar. Per compondre nous ritmes de revolta, hem d’estar sintonitzats amb melodies de lluita i passió que superen o, d’altra manera, eviten el reconeixement a través de les categories sociològiques i polítiques que ens han ensenyat.

Allò que és polític en l’amistat emergeix quan tu i jo ens veiem afectats per una inclinació similar, quan els nostres coneixements i els nostres poders interactuen i s’entrecreuen de maneres que ens fan més forts. Estic lligat a l’amic per alguna experiència d’elecció, comprensió o decisió que implica que el creixement del seu poder implica el creixement del meu propi. Simètricament, estic lligat a l’enemic per elecció, només que aquesta vegada un desacord que, perquè el meu poder creixi, implica que m’hi enfronto, que soscavo les seves forces . Certs esdeveniments ens fan més del que som, mentre que d’altres ens dissolen, ens fan menys vius. Hem de ser sensibles a aquesta realitat i córrer de cap cap al primer i fugir, malgrat el mal que pugui fer, del segon.

Les trobades inicials poden donar pas a intensitats èticopolítiques, però només si les relacions s’elaboren amb aquest fi. El problema no és que la gent no conegui què hi ha en joc, sinó més aviat l’estat general de separació i neutralitat. A la nostra societat, les persones estan unides per petites similituds estètiques i identitats que els dóna l’economia o la farsa de la política. Aquestes falses unitats constitueixen limitacions que suprimeixen les diferències, permetent així la producció de formes homogènies i sense direcció (organitzacions de masses, quadres revolucionaris, escenes polítiques), o provoquen falses distincions, desconstruint els primers signes d’intensitat. Les relacions normalment es mantenen unides per mers interessos comuns : la moneda de canvi dels clubs socials, camarilles, col·leccionistes, «comunitats» d’Instagram i subcultures a tot arreu. Quan allò que és comú entre nosaltres es deixa en interessos compartits o similituds estètiques, les nostres relacions són fàcilment cognoscibles i, per tant, fàcilment manejables a mesura que s’endureixen en una identitat digerible, segura i controlable.

Només superarem els límits de les subjectivitats superficials elaborant —creant, generalitzant, concretant i defensant— una disposició ètica al món. Una ètica, no una moralitat: una moralitat consisteix en un milió de petites regles sobre com hauríem de viure les nostres vides i mil hipòtesis per produir-les. La moralitat és el que es realitza a la sala del tribunal, a l’aula, a l’església, i com a tal no proporciona cap camí cap a una nova manera de viure. Una ètica, no una identitat (treballador, estudiant, pobre, ric, negre, dona): les identitats sempre ens les proporciona una col·lusió nefasta entre la democràcia i Facebook. En canvi, la qüestió ètica és la qüestió de com sóc al món. No existencialment, sinó tàcticament. L’elaboració d’una ètica és precisament el que impedeix el conjunt de mecanismes i dispositius que constitueixen l’entorn hostil que habitem actualment: la policia i la presó, és clar, però també els torniquets del metro, la mercantilització i privatització del coneixement tècnic, la gestió de la revolta, la interestatal. Si alguna ètica és permesa en aquest món, només és l’epidèmia de la deficiència existencial: l’hegemonia d’una forma de vida unidimensional que requereix que cada idea estigui divorciada de les seves conseqüències, que cada passió «acabi on va començar». La unificació del que creiem amb el que fem és la base de qualsevol veritable alliberament. Quan això passa en una festa, un concert, una protesta, una fàbrica, una botiga de queviures o en qualsevol altre lloc, la policia sempre apareix.

Seríem negligents si diguéssim que totes les coses apassionades són igualment bones: aquest és el liberalisme pluralista que ha arribat a dominar els mercats de consum i els cercles acadèmics durant l’últim mig segle. Mentre que l’entorn que habitem està coordinat per evitar l’aparició de qualsevol conflicte, el fetitxisme del conflicte per si sol no encerta. Com hem vist a Ucraïna, els antagonismes contra l’estat poden prendre múltiples formes, i això inclou els feixistes a les barricades. Una disposició comuna, és a dir, l’abolició de la propietat i el seu estat , serà la continuïtat que unirà cadascuna de les nostres accions; un rebuig anàrquic del control i la reificació serà la base de la proliferació de possibilitats insurreccionals.

La intensitat emocional i afectiva de les nostres relacions s’ha de manifestar en una consistència material. Si no ho fem, inevitablement ens deixarà fora. Cada decisió vital —on vivim i amb qui vivim, d’on obtenim menjar i com el compartim, com obtenim diners i què en fem— és una pregunta que es pot respondre de manera diferent. El que inicialment sembla un deure o una responsabilitat individual es pot entendre com una oportunitat per augmentar la nostra força col·lectiva.

Al principi, el que es comparteix és petit i es presenta en moments fugaços: un àpat gourmet de menjar robat; uns quants grafiters que amunteguen pintura, comparteixen el botí i recorren la ciutat junts durant una sola nit; una conspiració de baristes que roben cafè del darrere per compartir amb els seus amics a casa. Amb el temps, organitzeu-vos per poder posar més coses en comú. Viviu junts. Comparteix àpats. Comparteix diners. Aconseguiu que tothom rebi cupons d’alimentació, construïu granges, compartiu tècniques de robatori i mala assignació de recursos. Apreneu a cuinar per a dos, després quatre, després vint, després mil. Construir una força significa que sempre busquem maneres d’augmentar el nostre poder junts i organitzar-nos per fer-ho realment. Les habilitats i els coneixements especialitzats s’han de saquejar dels mercats intel·lectuals per als quals estan destinats. Els remeis herbals, la reparació d’automòbils, la construcció d’habitatges, la comptabilitat empresarial, la permacultura, la programació i el treball legal es poden utilitzar. Una pràctica establerta de compartir-ho tot amb l’abandonament de totes les formes de reciprocitat equilibrada pot crear una sensació de facilitat entre nosaltres que podria ser perillosa per si sola. Normalment, aquest tipus de cura i suport mutu mai no es permet que s’estengui més enllà de la formació d’una parella monògama o d’una família nuclear. A mesura que construïm la nostra vida en comú, la necessitat de diners i comptabilitat entre nosaltres hauria de ser menys pràctica, menys necessària i, en general, més absurda. Podem compartir molt més que les nostres cues de Netflix.

Per això, necessitem llocs. Llocs on reunir-se, l’adreça dels quals es pugui fer pública perquè no estan connectats a cap nom, llocs que puguin allotjar una multitud de cinquanta persones que no caben en una casa, llocs que puguin allotjar-ne mil que no hi caben a dins. Llocs on ser productius, que tinguin prou espai per als materials necessaris per reparar el cartutx de so. Llocs per imprimir els diaris, equipats amb impressores industrials i taules de dibuix. Llocs de trobada: una cafeteria, un restaurant, una pizzeria, una llibreria, un gimnàs, un bar. Llogar espai. Millor encara, comprar edificis, aconseguir propietats. No deixeu que la pujada dels preus ens allunyi cada cop més de les parts de la ciutat on hauríem d’estar.

Per ser clars, no proposem la mera possessió de terres o oficis per «retirarse». Volem construir una lluita, una insurrecció, que es produeixi al nivell de la vida quotidiana i no com unes vacances, una revolta que podria ser un ritme palpitant i angular de petits esdeveniments i ruptures, de subversió constant. Una casa comunal al mig d’un petit poble pot ser un node de la realitat partidista o una càrrega per a tots els implicats. Mai serà suficient simplement adquirir propietats, edificis, terres. Hem de convertir-nos en territori augmentant la circulació i la densitat de les relacions partidistes en una zona i entre llocs. No té gaire sentit obsessionar-se amb la moralitat o la «dinàmica interna» d’aquestes empreses. Eviteu explotar-vos mútuament i manteniu sempre unit allò que aquesta societat separa: pràctica amb pensament, acció amb contemplació, pensament amb sentiment. El que esdevé una càrrega es pot abandonar. Volem més força i energia amb temps, no menys, així que feu el que us mogui.

Junts, hem d’aprendre com funcionen els dispositius que ens controlen i desenvolupar ciències per descobrir les seves vulnerabilitats. Hem de compartir eines per al pensament tàctic, per a la visió estratègica, per a les connexions poètiques. Hem d’entendre com el nostre entorn ens constreny i ens divideix, com les ideologies ens mantenen dòcils, com a operacions molt concretes. Però també hem d’aprendre i compartir mètodes d’acumulació de recursos, d’estafa i de conspiració insurreccional. Quan sorgeixin oportunitats d’ocupació estratègica, haurien de ser nostres en un instant. Quan arribin enviaments oportuns, hauríem de tenir maneres de recollir-los: » va caure de la part posterior d’un camió « . Quan esclata un aldarull, hem de saber com difondre’l i com bloquejar les comunicacions policials. Quan les forces d’immigració estan a punt d’assaltar els nostres barris, hauríem de saber com avisar la gent i com ajudar-los a escapar. Quan un camarada està immers en la depressió, no hauria de tenir cap dubte que és estimat. Cal tenir en compte la naturalesa tècnica d’aquests problemes.

En el segle dos-cents, el Sud va ser zigzaguejat per una vasta conspiració. Una coherència estratègica unia carrers, tiradors d’elit, traductors, vigilants, saloons, hostals, esglésies, granges, rumors i esclaus a través de literalment milers de quilòmetres. Els partisans d’aquesta conspiració van ser seguits, vigilats, perseguits i reprimits. La seva capacitat de transformar les seves vides en una pràctica col·lectiva els va fer resistents a aquestes operacions. Van treure de contraban cent mil fugitius de l’esclavitud. Si això va ser un atac a les institucions comercials de l’època o la mera construcció d’alternatives no ens preocupa aquí i dubtem que els preocupés llavors. Creiem que el nostre escenari actual podria beneficiar-se d’adoptar aquest llegat com a punt de vista històric per contextualitzar i refinar.

Ens enfrontarem per tots els costats a aquells que volen fracturar la nostra lluita insistint que només busquem construir una nova societat dins d’aquesta o que som extremistes que només ens preocupen per la destrucció. No podem fer res més que arronsar les espatlles davant els imbècils que ens diuen nihilistes un dia i estilistes de vida l’endemà. Reconeixem aquestes divisions com una binària fonamental en la lògica imperial: normal i anormal, ciutadà i criminal.

Les lluites i els antagonismes es normalitzen quan es veuen obligats a articular-se com una negociació amb l’estat, les empreses o altres institucions. Aquesta és la finalitat de l’activisme i els moviments de justícia social. La temptació de ser absorbit per les organitzacions comunitàries, d’esquerra o de dreta, és persistent i comprensible. El que aquests grups (esglésies, organitzacions sense ànim de lucre, sindicats, partits polítics) ofereixen a la gent és continuïtat, estabilitat, de vegades diners i sempre les falses pretensions del pragmatisme. Però l’enfocament activista sempre ha reflectit les estructures que suposadament són reptes, responent a les forces que divideixen les nostres vides en esferes separades de treball, raça, assistència mèdica, drets matrimonials, etc., amb demandes fragmentades. En conformar-se amb els discursos governants, els activistes sempre han perdut el que realment està en joc, confonent la vida amb un conjunt de qüestions diferents.

D’altra banda, i sovint en reacció a les forces de recuperació, d’altres es retiren a la categoria «anormal», permetent-se aïllar-se de la societat, dels seus lemes patètics, dels seus horribles mètodes de pacificació. Es permeten convertir-se en militants. Però de la mateixa manera que el trànsit laboral és una consideració primordial en la planificació de les interestatals (els embussos s’eviten, per exemple, afegint nous carrils, un límit de velocitat acuradament regulat i vies i ponts col·locats tàcticament), es tenen en compte els dissidents polítics. El govern necessita un subjecte militant. Cap operació policial està completa fins que s’ha identificat i eliminat una cèl·lula organitzadora, una bandada, una màfia, un terrorista o alguna altra subjectivitat criminal. En adoptar una posició dins dels debats del govern, com a antítesi a la seva tesi, la violència a la seva noviolència, els militants estan condemnats abans de començar. El seu destí ja està determinat: l’aïllament i la mort. Tot i així, l’amenaça més urgent que el militant representa per a una insurrecció és l’especialització de la revolta: que milions de persones s’assegurin la seva posició d’espectadors en els conflictes privats entre la policia i les «forces rebels».

El normal i l’anormal, el ciutadà i el criminal, i cada variació d’aquestes dicotomies es cosubstancien mútuament, és a dir, que cap de les dues posicions ens ofereix una sortida. La nostra força rau en la nostra capacitat d’afirmar cap de les dues i ocupar totes dues. Hem d’aprendre a ser visibles per al moviment i invisibles per a l’Estat. Això és el que fa cada front de la droga, el que fa cada correu electrònic xifrat i el que hem d’aprendre a fer. Una massa de nens disposats a amotinar-se no significa res si no són prou intel·ligents i ràpids per no ser enxampats i si no hi ha diners per rescatar els amics després. De la mateixa manera, una xarxa de jardins podria ser l’indicador estètic que els yuppies s’hi han instal·lat si no recordem quin tipus de lluita implica la veritable autonomia. El que importa no és una acció en particular (medicina, treball intel·lectual, cuina) o un objecte en particular (impressores, pintura en aerosol, pots Mason, metall), sinó com està connectat a cada altre objecte, cada altra pràctica, i com circulem entre ells. Qualsevol cosa que fem i qualsevol cosa que toquem pot adquirir un nou caràcter quan es vincula a altres pràctiques, espais i camarades. No us deixeu enganyar pels detractors: de la mateixa manera que les habilitats i els oficis poden servir com a distraccions, molts s’han perdut en cicles alienats de vandalisme mesquí i activisme militant. La qüestió és emprendre un camí comú amb els altres i utilitzar qualsevol mitjà que calgui per superar els obstacles, que són a tot arreu.

La crisi, el desastre, l’emergència s’han convertit en un element fonamental del govern contemporani. La crisi com a reorganització de l’espai, de l’atenció, de les persones. La crisi com a govern d’emergència, com la força de la llei mateixa. Com molts s’han vist obligats a aprendre, les crisis reben nom quan les coses estan a punt de ser reestructurades. L’ estat d’emergència —l’estat governamental d’anarquia— és el nom que es dóna a la polarització del món sota l’actual disposició de forces: l’estat contra la societat. Ho hem vist en els dies posteriors a l’atemptat de la Marató de Boston, quan els tancs van circular pels carrers d’una ciutat americana buscant un adolescent sol. Desastres naturals, grips pandèmiques, sequeres, talls de corrent, insurrecció i invasió: per al règim governamental contemporani, tots aquests esdeveniments són simplement moments de desorganització que s’han de capitalitzar. Si això és oportú per als nostres enemics, que busquen retornar aquestes pertorbacions temporals a una nova normalitat més brutal i més buida, aleshores podria ser doblement oportú per a aquells de nosaltres que esperem dissoldre aquesta societat per sempre. Quan la crisi surti a la superfície, l’hem de portar fins a les seves conclusions absolutes: cada vaga, una vaga general; cada apagada, un saqueig; cada protesta, un aldarull; cada aldarull, una insurrecció; cada piquet, un bloqueig permanent. Hem de fer trinxeres amb cada esquerda de la societat.

Allò que comença a escala local s’hauria de fer més enllà dels límits dels barris, pobles, ciutats i estats. Obriu les línies de comunicació. Sigueu intel·ligents: si els camarades d’un poble a una hora de distància tenen una impremta, potser tindria més sentit començar una granja de permacultura a la vostra ciutat. En lloc de duplicar les coses que un «nosaltres» més gran ja pot fer, creeu xarxes de recursos a través de les quals tots puguem circular.

A cada pas, l’entorn hostil que habitem i els mecanismes que el constitueixen estan preparats per impedir-nos entrar en contacte i construir el nostre propi poder. El procés contrainsurreccional es produeix tant al nivell profund, gairebé invisible, de la producció de la vida quotidiana com al nivell altament visible de la dominació absoluta. Organitzeu-vos per superar tots aquests obstacles, un per un.

En l’intent de construir una força revolucionària, ens sorprèn la impotència de la nostra pròpia imaginació. Després de reflexionar-hi, els nostres desitjos immediats poden semblar tan estranys com l’entorn que els produeix. Ens trobem amb el nostre propi estancament i el nostre propi frenesí, les dues respostes automàtiques a la incertesa. Alguns es retiren a la depressió o a l’espectadorisme, esperant que els altres prenguin la iniciativa. D’altres s’afanyen a fer alguna cosa, qualsevol cosa, per evitar l’ansietat o l’avorriment. Si comencem amb un pla per assumir la tasca de construir un major accés al nostre potencial, els passos següents haurien de ser més evidents. Quan no són tan evidents, hi ha conversa. Si això falla, sempre hi ha l’aposta.

En l’intent de construir una vida en comú, ens enfrontem immediatament als límits imposats per l’economia capitalista, de llocs de treball, lloguer i habitatge desfavorable. Que els camarades i amics es vegin obligats a treballar és un signe de profunda debilitat. Aquest és un problema col·lectiu que s’ha de tractar seriosament. El treball ha de ser voluntari: una consideració tàctica o estratègica, un plaer, no una necessitat per a la supervivència. Per descomptat, la despesa més urgent gairebé sempre és el lloguer. Es manté funcionant i innecessàriament vulnerable als capricis dels propietaris, les emergències i els urbanistes. Els camarades s’haurien d’organitzar per comprar habitatges el més aviat possible. És més barat que llogar i ens proporciona una major permanència i, per tant, una visió estratègica dels conflictes que ens envolten.

En l’intent d’aferrar-nos els uns als altres, ens trobem amb la nostra pròpia ignorància: la nostra absoluta inexperiència a l’hora de construir amistats i mantenir-les, la nostra absoluta confusió sobre què significa estimar-se, la nostra absoluta debilitat a l’hora de donar-nos suport emocional, espiritual i materialment. Cap d’aquestes condicions ens hauria de paralitzar, però si permetem que defineixin qui som o què fem, és molt possible que ho facin. Cadascuna és simplement un obstacle que, com tots els obstacles, existeix per ser superat.

Inevitablement, en moments, experimentarem la nostra pròpia debilitat. Un barri és demolit per a un nou complex d’ús mixt; un lloc de reunió és saquejat; un moviment s’extingeix. La depressió que arriba quan cada cicle de lluita es tanca només es pot afrontar amb la convicció que el temps mateix està del nostre costat. La urgència imposada pel col·lapse imminent de la civilització no ens dóna cap motiu per precipitar-nos. La caiguda de Roma va trigar segles. Hem de trobar consol sabent que podem formar part d’un moviment antiimperial que abasta generacions. La història no és la progressió lineal que se sol fer veure. Els pensaments, les idees i les accions circulen i reapareixen al llarg del temps, i les coses que pensàveu que creixerien sense parar de sobte cauen. Com un jardí que mor cada hivern, els moviments i els disturbis vindran, ens proporcionaran emoció i energia, i després s’esvairan. Si ens entenem com una força que persisteix en el temps, sobreviurem a la depressió d’una pèrdua no amb esgotament, sinó amb força. La propera vegada, estarem encara més preparats.

Diferents grups de persones circulen amb bicicleta per les granges dels barris fora del centre, disposats a proporcionar menjar a milers de persones que ocupen Woodruff Park. Un magatzem a la banda oest té camions i equips per conduir fins a hotels abandonats i instal·lacions de residus industrials, recollint matèria «primera» (metall, fusta, estris de cuina) que es pot utilitzar per construir forns de maó i arreglar el nou edifici. Una cafeteria partidista al centre funciona com a punt d’entrada per a visitants i nouvinguts, així com com a punt de trobada per a insurgents d’arreu de l’estat, la regió, el país i fins i tot el món. La discoteca permet que la gent es barregi amb la multitud després d’una manifestació sorollosa mentre els dóna una manera de desfogar-se. Els transmissors de ràdio pirates emeten des de llocs secrets fora de la ciutat per difondre la sedició i l’heretgia al cor d’una gran metròpoli. Les fotocopiadores universitàries són piratejades per obtenir impressions gratuïtes per a l’assemblea d’aquest cap de setmana; la impremta ja està funcionant a hores extres. Un amic surt de la botiga amb una motxilla plena de mercaderies i un cop d’ull complicitat. Metges i herboristes són a mà, equipats per tractar qualsevol lesió que pugui sorgir del disturbi d’aquesta nit, ben entrenats en el tractament de malalties i lesions comunes. La casa familiar al llac s’ha reutilitzat per allotjar cent persones per a una reunió d’estratègia d’estiu. A poc a poc, alguna cosa està creixent.

No necessitem ni paraules ni promeses, sinó l’acumulació constant de petites realitats.

Traducció inèdita al catal’a d’un text aparegut el 2017 en anglès titulat How to Start a Fire. An invitation d’autoria anònima.